Sí, existim

Una quinzena de notables nascuts a Terol fan un elogi de la seva terra en clau personal

Sí, existim
11
Es llegeix en minuts

Pràcticament tots els que aquí tracen el retrat íntim del seu Terol senten orgull de la terra. Alguns se’n van anar, d’altres han tornat i n’hi ha que continuen allà. Gent que destaca la humilitat de la seva gent, la potència infinita de la seva naturalesa i la voluntat de no ser oblidats.

Javier Sierra, davant el símbol de Terol. / Arxiu Picatrix

JAVIER SERRA

Terol, 1971. Escriptor. Premi Planeta 2017 amb ‘El foc invisible’.

A Terol t’adones del lloc que ocupes a l’Univers. Ets brossa de pols en un oceà d’estrelles, sí. Però, tot i que minúscula, saps que irradies llum pròpia com les altres. Allà la humilitat et fa fort, la tribu et vigila i, no obstant, també et cuida. Valores cada gram de civilització i, per damunt de tot, envelleixes amb dignitat. Terol està fet a escala humana... ¡Però és divina!


Ángela Labordeta. / Arxiu

ÁNGELA LABORDETA

Terol, 1967. Escriptora

Vaig arribar a Terol el 10 d’agost del 1967. La meva mare em diu que feia calor, molta calor, i que el meu pare estava regirant acords desordenats, esperant escoltar el meu primer plor. Terol és una llàgrima més de l’Espanya que es buida i jo la recordo entre jocs i ocells de feltre, entre llargues vetllades on la seguretat de la infància es reparteix entre els petons de la mare i les històries del pare.

Terol i jo amb dos anys i el capvespre de les seves argiles vermelles es clava a les meves pupil·les i la música de la vida sona per tots els racons; ho fa dolçament en cada una de les seves notes que es fan mudèjar, amants, gel de cel blau, destralers, memòria i somni. Acumulem vida aixecant el llegat de cada un dels nostres records i amb Terol jo tinc un lloc on es perfecciona la rodonesa del món.


Julián Casanova, en l’editorial Planeta. / Ricard Cugat

JULIÁN CASANOVA

Valdealgorfa, 1956. Catedràtic d’Història Contemporània.

Des de fa dècades, passo llargues temporades ensenyant i investigant a universitats estrangeres, especialment als Estats Units. I els explico què significa ser d’un poble d’una petita província d’Espanya, amb arrels que s’enfonsen al camp, a les oliveres, a les cases de pedra, que han format la nostra manera de ser i de ser en aquest món. Terra de tradicions, de resistents, d’emigrants. De gent que un dia va haver de recordar als altres que existia.


Luis Alcalá, recolzat en la reproducció d’un dinosaure. / Arxiu

LUIS ALCALÁ

Albentosa, 1959. Paleontòleg. Director gerent de la Fundación Conjunto Paleontológico de Teruel-Dinópolis.

No vaig poder decidir on creixeria, però vaig tenir l’ocasió d’elegir on formar part d’una nova família i desenvolupar la meva feina. Amb un bon lloc a Madrid, la meva tornada al Terol natal va causar preocupació: ¿No suposava tal trasllat una degradació? Sense negar certes carències, és palpable la gran qualitat de vida oferta per un entorn que mereix ser valorat pels qui l’habiten o el visiten.


David Civera, a la sortida d’un ‘photo-call’. / Elisenda Pons

DAVID CIVERA

Terol, 1979. Cantant.

Quan van néixer els meus fills, que ara tenen 6 i 8 anys, ho vaig tenir clar: vaig voler que es criessin en un entorn com el que jo havia conegut en la meva infància, marcat per la proximitat de la naturalesa, el contacte permanent amb els avis, la integració amb la gent i la tranquil·litat. I tot això ho dona Terol. Per això vaig decidir que el meu quarter general havia d’estar aquí, tot i que em passi part de l’any viatjant per feina. A Terol trobo els valors humans i el refugi creatiu que necessito per sentir-me persona i cantant. Aquí continuo sent el David, el que han vist créixer des de petit, no l’artista que surt a la tele.


Luis Milla. / PAUL ELLIS (AFP)

LUIS MILLA

Terol, 1966. Exfutbolista. Va jugar en el Barça, el Reial Madrid i el València.

Terol conserva intactes els atractius que tenia quan me’n vaig anar a viure Barcelona als 17 anys per iniciar la meva carrera de futbolista: els seus paisatges, els seus pobles, la seva tranquil·litat, els bonics racons de la seva capital... En aquest temps, d’altres com jo també van marxar, i si molts no han tornat o es resisteixen a fixar aquí la seva residència, és perquè costa molt arribar-hi. Terol només necessita que millorin les seves infraestructures, que facin una bona autovia fins a València, que el tren funcioni millor... Això faria que més gent la visités i s’animés a viure aquí. Avui Terol continua estant al mig de tot, però lluny de tot.


Arturo Daudén Ibáñez, arbitrant, el 2005. / Jon Barandica

ARTURO DAUDÉN IBÁÑEZ

Cantavieja, 1964. Exàrbitre.

Vaig néixer en una masia de Cantavieja, un poble del Maestrat de 700 habitants contigu a la província de Castelló, i crec que haver viscut els meus primers anys en un entorn natural tan pur m’ha marcat per sempre. De fet, conservo la casa familiar i passo aquí bona part de les vacances. Sempre acabo tornant-hi. Terol, sobretot les seves comarques més muntanyoses, té un atractiu mediambiental que no s’ha explotat per desconeixement. Els seus boscos, rius i cims no tenen res a envejar als del Pirineu. I, a més, aquí pots seguir l’empremta dels templers. A Terol només li falta una cosa: que la gent la conegui.


Andreu Mayayo. / Ricard Cugat

ANDREU MAYAYO

Samper de Calanda, 1959. Professor de la Facultat de Geografia i Història de la UB i exalcalde de Montblanc.

Vaig néixer en una granja de porcs a Samper de Calanda i el meu oncle em va inocular la passió pel tambor. He apadrinat una olivera centenària, amb el nom del meu pare, a Oliete. Em plau la trufa de Rubielos de Mora i allotjar-me a l’habitació del bisbe Sánchez. Javier Díaz i Sussanna Anglès han creat al Mas de les Mates una de les millors llibreries espanyoles –Cazarabet– i el Sueño Igualitario [una secció especialitzada en guerra civil]. Terol existeix, resisteix i envesteix. M’enorgulleix.


Nacho Rubio. / Arxiu

NACHO RUBIO

Terol, 1978. Actor.

Els ‘turolenses’ són gent acollidora, generosa, treballadora, creativa i talentosa, que mai anava del que no era; era admirable aquella humilitat, però una mica excessiva. Últimament això ha canviat una mica, ha sorgit una reivindicació, un «escolteu, som aquí» i és bonic. Hi ha molt valor a Terol, al seu espectacular i variat paisatge, la seva gastronomia, costums, festes i, sobretot, en la seva gent. Terol també simbolitza aquella màxima que, perquè els relats tinguin calat, han d’anar del que és particular al que és universal; en si mateix val molt, però representa molt més. Hi ha molts Terols dins d’Espanya i se’ls ha de començar a mirar.


Joaquín Carbonell. / Josep García

JOAQUÍN CARBONELL

Alloza, 1947. Cantautor.

Terol és la província amb més futur d’Espanya. Ningú és com Terol. En uns temps en què els territoris s’assetgen, es pesen, es mesuren i es manipulen per aconseguir un producte al servei del gran turisme, Terol no s’ho deixa fer: ofereix els seus encants lliures, salvatges i, de vegades, incòmodes. Per a aquell ‘consumidor’ distingit que fuig dels llocs prefabricats, de les belleses reconstruïdes, de les naturaleses en autovia. 

I Terol és el futur. Pel seu aire, per la seva aigua, per les seves sorpreses, per la seva alimentació. Per una gent que ha sabut enfrontar-se a la incertesa des del gest zen de la paciència. Són gent oberta i sorprenentment afectuosa.


Luis Alegre, amb la seva mare, a Lechago. / Arxiu

LUIS ALEGRE

Lechago, 1962. Cineasta i escriptor. Entre les seves amistats, ocupa un lloc especial Penélope Cruz.

De Terol no és qualsevol, com bé canta Carbonell, i de Lechago, el meu poble, com de tants pobles, no és gairebé ningú. No és estrany que ens sentim rars. Som gent insòlita, oblidada i perplexa quan cridem l’atenció al món, en un revoltim de sensacions boniques i no tan boniques, tot alhora. Terol és un lloc bonic, immens i abismal que molt pocs han triat per viure, perquè –per a què enganyar-nos– resulta molt complicat aspirar a la vida somiada aquí. Però existim. Molt per sota de les nostres possibilitats, però és clar que existim.


Ricardo Mosteo. / Arxiu

RICARDO MOSTEO

President del Consell Regulador del DO Pernil/Espatlla de Terol.

Els primers que hem de creure som nosaltres i això ens porta a tenir passió pel que fem, a tenir cura dels detalls, per mostrar al món que no només existim, sinó que som capaços de fer les coses de manera extraordinària. Des d’un dels motors principals de l’economia ‘turolense’, com és el nostre pernil i espatlla de Terol –amb més de 240 empreses entre ramaders, escorxadors, sales d’especejament, assecadors i sales de tall repartides per la província–, només podem sentir-nos participis d’aquesta manera de fer les coses amb ànima. No deixem d’evolucionar, preocupats pel benestar animal, per l’impacte ambiental i per recolzar nous projectes com la Indicació Geogràfica Protegida Porc de Terol. En definitiva, per donar el millor de nosaltres.

No els puc recomanar que provin l’oli del Baix Aragó, el préssec de Calanda, la trufa de Sarrión, el safrà del Jiloca o, per descomptat, el pernil de Terol només perquè s’han fet a Terol. Els ho recomano perquè són espectaculars i perquè Terol ha convertit la necessitat en virtut i és en si mateix una marca potentíssima de qualitat.


Luis Royo, al Saló del Còmic. / Arxiu

LUIS ROYO

Olaya, 1954. Il·lustrador. Mestre de la fantasia eròtica i fosca.

Recordo una infància de llargs estius a la casa dels avis de les terres ‘turolenses’ del petit poble de Cutanda. Els meus pares van emigrar a la ciutat en els anys 50 com moltes altres famílies del lloc. Per sort, aquells estius em connectaven de nou als meus orígens, a aquell món gairebé medieval a les muntanyes de Terol, entre gerres d’aigua, mules i carros, paisatges de camps de blat i veïns asseguts davant la porta de casa seva. 

En les visites que he realitzat aquests anys, he vist que gairebé tota aquella gent només torna al lloc en vacances i les seves cases s’han convertit en residència ocasional. Tot i així, els seus ulls brillen de goig aquell temps que tornen a la seva arrel i crec que donarien mitja vida per acabar els seus dies en aquest lloc dur, però amb cel net i nits d’estrelles. El meu món de fantasia va néixer allà, en aquella infància estival amb hores perdudes mirant aquell cel i volant a mil mons imaginats. La terra de Terol ha impregnat cada pas durant el camí de la meva vida i puc assegurar que he vist això mateix en cadascuna de les persones que han sortit d’aquestes terres.


María José Meda. / Arxiu

MARÍA JOSÉ MEDA

Albarrasí, 1973. Xef d’El Batán, restaurant de Tramacastilla, amb una estrella Michelin.

El principal tresor de Terol és la seva gent: valenta, intel·ligent, treballadora, tenaç i fidel. A més, la província de Terol és preciosa, és la que té més pobles bonics d’Espanya, amb Albarrasí al capdavant; una naturalesa impressionant, innombrables naixements de rius de molta importància, pintures rupestres, formacions rocoses i geològiques. És la província que més massa forestal té d’Espanya.

Uns productes alimentaris del més alt nivell: trufa, pernil, préssec, safrà... Una gastronomia sincera i de qualitat. Una història rica que data del juràssic, passant pels primers homínids, els ibers, els romans, els musulmans i, finalment, els actuals pobladors. Això ha deixat empremtes culturals de gran importància, com les obres d’enginyeria romana, els castells, la manifestació del mudèjar més gran que existeix, el modernisme de Terol de deixebles de Gaudí.


Celino Gracia Redondo. / Arxiu

CELINO GRACIA REDONDO

Huesa del Común, 1957. Exàrbitre de Primera Divisió.

Amb Terol passa una cosa curiosa: tot i que som molts els que hem marxat, com jo, que me’n vaig anar fa 20 anys, tots estem sempre desitjant tornar-hi. El sentiment de poble tira molt, i a Terol abunda. Jo el vaig adquirir a Huesa del Común, el petit poblet on vaig néixer fa 62 anys, però ara, quan torno per la província acompanyant el meu fill Celino Gracia, que és cantautor i sol actuar en aquests pobles, comprovo que aquest sentiment continua igual entre la gent. Aquest amor per l’espai natural té molt a veure amb el caràcter auster i l’esperit de sacrifici que tenim els ‘turolenses’.


Sussanna Anglès i Javier Díaz. / Arxiu

SUSSANNA ANGLÈS I JAVIER DÍAZ

Propietaris de la llibreria Cazarabet, al Mas de les Mates, amb un gran catàleg sobre memòria i guerra civil.

Notícies relacionades

De vegades ens pregunten si de veritat treballem ‘online’ des d’un poble de Terol (el nostre és el Mas de les Mates) o només l’utilitzem com a reclam reeixit i en realitat ho fem des de Saragossa, Barcelona o similar. I els diem amb molt orgull que sí, que és cert. Que també des de Terol es pot fer cultura amb projecció oberta, imatge de marca i voluntat de seguir agafat a un territori dur, però que concita un gran sentit d’identitat compartida, tot i que aquí no siguem gaires. Som de Terol, resistim i volem continuar vivint a la Lapònia del sud. 

Coordinació: Teresa Cendrós, Juan Fernández, Núria Marrón i Núria Navarro