Així moren els migrants intentant arribar a Europa

La major part de les morts –s’estima que fins al 80%– són per ofegament. No obstant, la llista de migrants i refugiats morts també dona compte de defuncions sota custòdia estatal i de repressions mortals a les fronteres. Aquí van sis històries de les35.597 documentades per United for Intercultural Action.

Aylan. 2 anys. El Kurdistan sirià 

És cert que la imatge d’aquell cos petit que el 2 de setembre del 2015 va aparèixer en una platja turca va agafar el món per les espatlles i el va sacsejar amb força, però també ho és que, des d'aquest moment cap endavant, vam aprendre que fins i tot les històries més terribles tenen dificultats serioses per canviar consciències a llarg termini i, ja no diguem, per forçar un cop de volant en les polítiques migratòries.

Tal com recordaran, el nen Aylan(que en realitat es deia Alan) es va ofegar juntament amb el seu germàGalip, de 5 anys, i la seva mare,Rehan, al cap de pocs minuts d’haver sortit de matinada en una barca inflable rumb a la costa grega, un recorregut d’amb prou feines mitja hora. Les onades es van fer molt fortes i la barca va bolcar en un episodi que mai s’ha aclarit. El pare, Abdullah, únic supervivent dels Kurdi, va dir que el ‘capità’ s’havia llançat a l’aigua i l’havia deixat a ell al capdavant d’un timó indomable. Però altres testimonis apunten que va ser el passatger l’encarregat de pilotar la barca des del principi, una pràctica comuna en els viatges clandestins.

Sigui com sigui, la història dels Kurdi –originaris de Kobane, obsessió d’Estat Islàmic– és només una més de les històries entre els milers de refugiats que, malvivint a Turquia (Abdullah treballava 12 hores en un taller tèxtil per menys de 5 euros), van pagar 4.300 euros per una altra vida. El final ja el coneixen: després de l’onada de solidaritat inicial, la UE va encarregar a Erdogan la gestió del desafiament, i la crisi dels refugiats s’ha convertit en combustible dels partits que trafiquen amb l’odi. 

Semira Adamu. 20 anys. Nigèria 

La nigeriana Semira Adamu tenia 20 anys quan es va embarcar en un vol rumb a Berlín per fugir d’un matrimoni forçat amb un home que li triplicava l’edat.

La seva idea era començar una nova vida a la capital alemanya, una ciutat relaxada i oberta, li havien explicat No obstant, en una escala a Bèlgica, va ser obligada a baixar i a demanar asil segons el principi del «tercer país segur», que diu que els sol·licitants no necessàriament han d’iniciar els tràmits a l’Estat de destinació, sinó que poden buscar protecció en el primer Estat que estigui en condicions de donar-los l’asil.

El cas és que Semira va ser enviada al centre de detencions 127 bis, una presó de la qual en va denunciar el funcionament i les penoses condicions que brindava als migrants. La seva sol·licitud d’asil va ser finalment rebutjada i un equip de policies es van encarregar de deportar-la el 22 de setembre del 1998.

Pel que va denunciar en aquell moment Amnistia Internacional –i es va corroborar després en seu judicial–, Semira, una vegada embarcada i lligada de peus i mans, va començar a cantar molt fort per alertar de la seva situació a la resta del passatge, per si algú se solidaritzava amb ella i l’avió es quedava a terra.

Però el que va passar va ser el següent. Per fer-la callar, els gendarmes li van empènyer la cara contra un coixí que tenia als genolls i la van immobilitzar per l’esquena. Quan ella va començar a forcejar, els policies van pressionar més fort. Durant 10 minuts. Semira va entrar en coma quan el cervell se li va quedar sense oxigen.

El 2003, quatre agents van ser declarats responsables de l’homicidi. No obstant, la campanya popular que des d’aleshores reclama unes altres polítiques ha xocat una vegada i una altra contra el mur governamental.

Samba Martine. 33 anys. Congolesa

Samba Martine, de 33 anys, va partir el 2010 de la República Democràtica del Congo amb destinació a França, on tenia familiars. La ruta la va emprendre amb el seu marit i la seva filla, Binjou, de 8 anys. Quan van arribar al monstre de la frontera espanyola, com tantes altres famílies, es van separar i ella va aconseguir arribar a la costa de Melilla en pastera. De la riba va passar al Centre d’Estada Temporal d’Inmigrants (CETI), on una analítica va detectar que era portadora del VIH, tot i que no se li va prescriure ni medicació ni tractament preventiu. Si es va obrir algun expedient mèdic tampoc va arribar mai al Centre d’Internament per a Estrangers d’Aluche (foto), on va estar retinguda durant 38 dies, afectada, segons la Creu Roja –encarregada de l’atenció social– de forts mals de cap i picor a la zona perineal.

Fins a 10 vegades va demanar assistència mèdica –i sembla que només en una va tenir traductor–, sense que el personal facultatiu investigués uns símptomes relacionats amb la criptococcosi, una infecció vinculada a la sida que, tractada, no és mortal.

Durant tres setmanes, Samba, convertida al CIE en «la número 3.106», va estar«plorant, gemegant i queixant-se»i amb prou feines se li va prescriure paracetamol i tranquil·litzants, va informar la Creu Roja en un informe demolidor. Segons l’informe, el dia abans de la seva mort, no podia sostenir-se dreta i dues internes la van ajudar a pujar les escales cap al dispensari. El metge no hi era, i una infermera li va donar un ansiolític. Les mateixes companyes la van baixar a la sala. No tenia forces ni per estar asseguda i es va ajeure a terra. No obstant, encara van tardar un dia més a traslladar-la a l’hospital. Les internes i la treballadora social la van portar fins al cotxe patrulla, ja que, malgrat que estava «desorientada i sense poder parlar», el personal sanitari va considerar que no era necessària una ambulància. Samba va morir el 19 de desembre del 2011, al poc d’ingressar al 12 d’Octubre. Dos dels tres imputats del personal mèdic estan en parador desconegut.

Darin, Dildar, Amina i Dijwar Rashid. De 3 a 13 anys. Síria 

Feia dues hores que els traficants els havien posat en una llanxa i, de moment, allà seguien: els havien promès que, ton bon punt sortissin, si anaven recte i no es desviaven, arribarien a l’illa grega de Castellroig. Els havien dit que només 10 minuts els separaven d’Europa. 

Però portaven dues hores perduts al mar i el seu barco de goma, juntament amb els seus 15 tripulants, tots sirians, es començava a enfonsar. Va tardar poc a fer-ho: a les dues de la matinada, la llanxa es va perdre en la negra foscor de l’aigua sota la nit. I, amb ella, una família sencera. «Ja no tenim res. Sento que m’he mort. Ho hem perdut tot. Que Dios ens doni forces per continuar», va dir, després del que va passar, Idris, marit de Zeineb i pare de Darin (13), Dildar (10), Dijwar (8) i Amina (3). Idris i Zeineb van sobreviure. Cap dels seus fills va tenir aquesta sort.

Feia diversos anys que la família s’havia escapat de la zona kurda de Síria en direcció cap a Turquia, on s’havien quedat a la província de Hatay, just a la frontera i en un dels llocs on hi ha més camps de refugiats hi ha a tot el país. Però el juny del 2018 van decidir que no podien més. Que la seva vida depenia d’escapar-se cap a Grècia. 

Llavors, es van llançar al mar. Els seus quatre fills –juntament amb cinc persones més– van morir a l’aigua el passat 3 de juny. «Els traficants ens van ficar al barco i ens van dir que ens n’anéssim. Pensàvem que hi hauria algun capità amb nosaltres, però no va venir ningú. Cap dels que érem a bord sabíem navegar. Al final ens vam enfonsar», va explicar Idris. Un pescador va donar l’avís a la policia i els turcs van rescatar els supervivents primer i els cossos després. Entre els morts hi havia dos nens sirians més: Mohammed Bilal, de 14 anys, i Zahra Bilal, de 10. Dede el 2014, més de 600 nens han acabat sepultats sota el mar.

Bikai Luc Firmin. 21 anys. Del Camerun. Va morir a Tarajal entre material antidistubis

La foto deBikai Luc Firmin, de 21 anys, reposa sobre el mateix televisor des del qual el seu pare va veure la notícia, ara fa cinc anys, sobre un grup de 14 migrants que havien mort de matinada intentant arribar a la platja ceutina de Tarajal, entre els pots de fum i les pilotes de goma que llançava la Guàrdia Civil per fer-los retrocedir. No obstant, l’home encara va tardar unes quantes hores més a saber, per informacions que li anaven arribant d’aquí i d’allà, que el seu fill era una de les víctimes. No hi va haver trucades de les ambaixades. I van ser les organitzacions socials les que van fer les gestions per provar d’unir el nom dels desapareguts amb els cossos, que, després de deambular durant dies per les aigües frontereres, van ser sepultats a Ceuta, a les 24 hores de ser localitzats, en nínxols anònims.

“No sé com ha sigut l’enterrament del meu fill. ¿El van cobrir amb un llençol blanc? ¿El va beneir un imam o un sacerdot? ¿Estava vestit? No ho sé”, deia el pare de Bikai al documental ‘Tarajal: transformar el dolor en justicia’, de l’organització Caminando Fronteras. «He vist imatges de zoos europeus en els quals es tracta molt bé els lleons i els ocells. ¿Per què ens han tractat així?».

L’home –al qual també se li va denegar el visat quan va voler viatjar a Ceuta per “sentir una mica de calma”– durant molt temps es va preguntar per què el seu fill, que era “intel·ligent i volia ser militar”, va prendre una decisió tan perillosa. La mort de la seva mare, diu, el va deixar abatut. I la precarietat familiar el va portar a pensar que des d’Espanya «podria pagar els estudis al seu germà petit». Un apunt: l’agost passat, l’Audiència de Cadis va obligar a reobrir per segona vegada la causa al considerar que la jutge no havia tingut «el més petit interès d'escoltar els testimonis».

Idrissa Diallo. 21 anys. de Guinea Conakry

Idrissa Diallo, de 21 anys, va ser tancat al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca el 19 de desembre del 2011, del qual mai va sortir amb vida. Allà va morir, la nit de Reis, en una cel·la a 5.000 quilòmetres de casa seva, per una insuficiència cardíaca.

Sis mesos després de la seva mort, el jutge va arxivar la causa: alguns testimonis havien alertat que els serveis sanitaris havien respost tard a la crida d’auxili, però el magistrat no va autoritzar que les càmeres del centre posessin llum sobre el cas (després, un problema tècnic del circuit va impedir aclarir les circumstàncies del suïcidi d’Aramis Manukyan).

El cas és que les restes mortals d’Idrissa van tardar sis anys a desfer aquests 5.000 quilòmetres que, temps enrere, havia emprès en direcció contrària: primer en bus fins a Mali, després creuant el Sàhara i més tard franquejant les fronteres d’Algèria i el Marroc, fins que va ser detingut el set de desembre en una platja de Melilla.

En realitat, el viatge de tornada va començar quan el diari ‘La Directa’ en va localitzar les restes al nínxol anònim número 516 del cementiri de Montjuïc, on l’Administració li va donar sepultura sense la presència d’amistats ni familiars, que havien denunciat que no van rebre ni una sola trucada de les autoritats espanyoles. Entrava en joc la productora Metromuster, que va fer de pont entre Exteriors i la família i, després de superar un grapat de traves burocràtiques, va aconseguir exhumar el cos i tornar-lo a la seva mare i germans, una odissea finançada amb un ‘verkami’ i que recull el documental ‘Idrissa, una muerte cualquiera’, dirigit per Xapo Ortega i Xavier Artigas.

El cas d’Idrissa, com el de Samba Martine, va prendre la metxa del moviment en defensa dels drets dels migrants i va posar llum sobre aquests centres, que un jutge madrileny va definir com a “llocs de sofriment i opacitat policial pitjors que una presó”.

Notícies relacionades

El Mediterrani: la frontera més perillosa

Òscar Camps fa avergonyir Europa