UN FILÓ MUSICAL

El pop es rendeix al reggaeton

Com si es tractés de la pedra filosofal de l'èxit, aquest any són incomptables les figures del pop comercial que s'han acostat al reggaeton

El pop es rendeix al reggaeton
4
Es llegeix en minuts
Luis Troquel
Luis Troquel

Periodista

ver +

Ara fa gairebé 13 anys, vaig entrevistar Daddy Yankee, que acabava d’aterrar a Barcelona i amb la seva 'Gasolina' també a punt de calar aquí. Vam prendre alguna cosa a Francesc Macià, a La Oca. Llavors semblava que un restaurant tan mític seria etern i que l’onada de reggaeton que acabava d’irrompre sorollosament per les nostres latituds passaria tan ràpid com va arribar. Avui, no obstant, La Oca ja fa una dècada que està tancada i Daddy Yankee tira perquè li toca com a històric rei d’un gènere que continua en ascendent esplendor.

En aquella entrevista, ell, com tots els reggaetoners pioners, es considerava un artista de hip-hop. Radicalment. Avui coprotagonitza amb Luis Fonsi el 'Despacito' que tants rècords segueix batent. Moltíssim més que la cançó de l’estiu. De fet, ja per Setmana Santa circulaven delirants vídeos en què, abans d’entrar a la processó, les confraries feien ballar els passos mentre la banda el tocava. La cançó en castellà més universal des de començament del segle XXI. I el vídeo (en qualsevol idioma) que més s’ha vist mai a Youtube; canal que per cert encara ni existia quan va explotar la 'Gasolina'.

La punta de l'iceberg

Pel seu ressonant eco planetari, sovint es compara el 'Despacito' amb la Macarena. Però mentre aquesta (igual que l’'Aserejé') era un fet aïllat, una cançó només representativa de si mateixa, el fenomen 'Despacito' no es pot entendre fora de context. És la punta de l’iceberg de l’auge, ja per a tots els públics, d’un suavitzat i més radiable reggaeton.

En la més llegendària història del rock i el pop anglosaxó, els anys acabats en 7 van ser sinònim durant molt temps d’eclosió. Aquest número tan cabalístic es va convertir consecutivament en amulet de consagració de nous estils. Si el 1957 va ser l’any de glòria majoritària d’aquell rock’n’roll que encara cueja, el lisèrgic estiu de l’amor del qual ara es compleix mig segle va marcar un abans i un després del 1967. L’auge del punk va monopolitzar els mitjans el 1977, any gran també d’un corrent llavors infravalorat per la premsa però d’encara més transcendència: la música disco. I el 1987 va entronitzar el hip-hop, els variats derivats del qual han acabat substituint com a so vehicular de les noves generacions el rock’n’roll.

‘Sons urbans’

Mentre 'Despacito' es balla en tots els racons del món, a les zones hispanoparlants l’any 2017 serà recordat com el que el pop comercial va abraçar definitivament el reggaeton. Trencades les barreres generacionals i de classe, cada dia són més els artistes que es rendeixen al seu ritme. El mainstream s’ha reggaetonitzat, encara que l’estigma de barriada que pesava sobre el gènere va ser tan gran que, encara, la majoria prefereixen parlar sempre de sons urbans. Sona més fi.

Una eclosió així no ha brotat de la nit al dia. De manera inversa, també els grans reggaetoners de principis de segle van virar ja fa temps cap al pop. Daddy Yankee, Don Omar i Nicky Jam fa lustres que van a més a base de barrejar aquest estil tan radical amb una melòdica accessibilitat. I ja com a figures pop han nascut els nous reis. Salvant les distàncies i en el nostre entorn idiomàtic, els colombians Maluma i J. Balvin són (respectivament) el que als any 80 eren Michael Jackson i Prince. Mentre que el grup CNCO reprodueix el paper que respecte a la música negra van tenir algunes 'boy bands' dels 90.

En realitat tot ha anat molt 'Despacito'. Per cert, no deixa de ser paradoxal que, ara que la rapidesa s’ha convertit en apressant signe dels temps, arrasi aquesta oda a la calma. Ni fast ni furious. El mateix patró que va inaugurar fa tres estius Bailando d’Enrique Iglesias, que ara ha tornat mà a mà amb el seu autor, el cubà Descemer Bueno, després de dos anys consecutius més a la cúspide.

Notícies relacionades

La llista d’ídols llatins que avui dia reggaetonegen seria inacabable: Chayanne (amb Wisin), Alejandro Fernández (amb Morat), el jove ídol Sebastian Yatra, els veneçolans Carlos Baute i els germans San Luis, el duo mexicà Jesse & Joy, el rei del vallenato Carlos Vives…. I encara sorprèn més la reconversió de tantes figures espanyoles. David Bustamante torna a l’àmbit urbà a 'Lo pide el alma', 12 anys després d’haver sigut el primer artista pop patri que va fer un reggaeton. El seu ja vell 'Devuélveme la vida' va sortir gairebé al mateix temps que 'La Tortura' de Shakira, antecedent notable a l’actual tendència. 

Nova etapa d'Abraham Mateo

Acompanyat per Cali i El Dandee, el jove Antonio José canvia de registre en l’exitosa 'Tú me obligaste' i trenca puntualment la seva imatge de baladista pop-rock. I el que sembla viure una transformació en tota regla és l’ídol adolescent Abraham Mateo amb el seu trepidant 'Loco enamorado' que preludia una nova etapa. També Gemeliers, encara que de manera ocasional, s’acosten al gènere. I els germans Kiko i Shara, i Soraya (al·ludint explícitament a 'Les 50 ombres d’en Grey'), i els ressuscitats Café Quijano (acompanyats de Willy Taburete, el famós fill de Bárcenas)… I no només el pop comercial balla reggaeton. La gran sorpresa 'cañí' de l’any l’ha donat l’exbutaner utrerà Demarco Flamenco, amb La isla del amor. La Bien Querida l’acosta inesperadament a la parròquia indie a 7 días i, forjat en l’escena rap madrilenya, C. Tangana fa un salt majúscul al so de la seva fulgurant 'Mala mujer'.