Joan Busquets, l’últim maqui català viu: «Els llibertaris vam ser lleials a la República sense ser republicans»

¿Quin impacte va tenir la guerra en la seva família i com va influir això en el seu compromís polític posterior?

El meu pare era de la CNT. Quan va acabar la guerra i van entrar els nacionals a Barcelona, el seu comportament era fastigós: molta fanfarroneria, molt abús, i això a mi em va regirar. Eren una Barcelona i una Catalunya negres, no hi havia feina, i els que manaven, els de la Falange, es comportaven com bèsties. Abans d’anar a un espectacle et feien cantar el ‘Cara al Sol’ amb el braç en alt. Hi havia pallisses, rapaven els cabells a les noies... Vaig intentar anar-me’n a França. Vaig caure a Espolla (Girona) i vaig estar dos o tres mesos a la presó. Allà vaig entrar en contacte amb altres que volien passar a França. I al final ho vaig aconseguir.

¿Per què es va unir a la resistència antifranquista?

A França vaig treballar en una mina, a Cransac [al nord de Tolosa], i vaig entrar en contacte amb les joventuts llibertàries. En aquell període vaig conèixer Marcel·lí Massana, un ‘maquisard’, un guerriller que anava entrant a Catalunya. Li vaig demanar baixar amb ell, i ho vaig fer. Jo era un jove inquiet, i ell al principi no volia que jo baixés, però el vaig convèncer. Aquest primer viatge el vaig fer amb altres joves d’uns 20 anys; érem un grup nou. Vam arribar a Berga després de tres dies. Allà hi havia ‘Caracremada’ [el maqui Ramon Vila Capdevila] i la base de Can Moreno, de confiança.

El 1949 van dinamitar 40 torres d’alta tensió.

Una d’aquelles vegades que baixàvem planejaven aquell sabotatge. Portàvem uns 40 quilos de pes. A Massana li van explicar els llocs on es podia fer més mal al règim. I uns dies després vam fer l’atemptat. A més de les torres, un quilòmetre aproximadament de via fèrria va quedar sense funcionar durant diversos dies. D’aquella acció, el que més mal va fer al règim era que se’n parlés a l’estranger.

Sovint es parla dels maquis com «els oblidats» de l’antifranquisme. ¿Com va viure vostè aquesta invisibilitat durant tants anys?

La prova és que jo segueixo encara en lluita. L’any passat vam fer una roda de premsa a Barcelona, i ben aviat anirem al Congrés dels Diputats a denunciar que les víctimes encara no hem sigut reconegudes com a republicans, com es va fer al 77 amb els militars republicans. L’últim decret, de l’any passat, sí que parla dels guerrillers. Però jurídicament tampoc se’ns té en compte allà. En teoria se’ns reconeixen els mateixos drets que als republicans rescabalats el 1977, però es diu que serà una ajuda simbòlica. Els meus 20 anys de presó no van ser simbòlics.

¿Com va ser la seva detenció a Barcelona?

Vaig estar un any amb Massana, però em vaig cansar una mica de la muntanya, era molt dura, i també perillosa. Tenia nostàlgia de Barcelona. Vaig canviar de grup. Vaig parlar amb Pep Sabaté [germà del també guerriller Quico Sabaté], vaig anar a veure’l a Tolosa, i li vaig dir que volia baixar amb ell. Baixava molta gent en aquell moment, i a mi em va ficar en el grup del Culebras. El guia era Ramon Vila Capdevila. Vaig donar a Sabaté la direcció del meu pare perquè contactés amb algú a Barcelona. Però el 18 d’octubre de 1949 el van matar, al carrer Trafalgar de la ciutat, en una topada amb la Brigada Politicosocial. A ell li van disparar, però també va disparar al policia que li disparava a ell, i el va matar. La policia el va escorcollar i li va trobar la direcció del meu pare. Per això vaig caure jo.

Va ser detingut i empresonat. ¿Com recorda aquell període i com va influir la presó en els seus ideals?

Cada vegada tenia ideals més forts. Les injustícies em donaven encara més forces. No me’n penedeixo de res, vaig fer el que havia de fer. Estaria penedit si no hagués fet res; seria una desferra humana.

¿Recorda el moment en què va morir Franco? Després de tants anys de clandestinitat i repressió, ¿què va sentir al veure l’arribada de la democràcia?

És clar, és l’any que va néixer el meu fill. Molts es van fumar un puro; jo, com si res. Aquesta democràcia va entrar amb mal peu, jo la vaig denunciar des del principi. Franco va posar el Rei, que va dir que Franco era com el seu pare. ¿Quina mena de democràcia és aquesta? Els socialistes es van doblegar, van reconèixer la monarquia, cosa que nosaltres els llibertaris no vam fer. Vam ser lleials a la República sense ser republicans, fins al final dels nostres dies. Jo estic a favor de la república encara sense ser-ho. Soc anarquista.

¿Com explicaria la força que tenia l’anarquisme a un jove actual?

Nosaltres, els llibertaris, vam ser lleials a la República, no ens vam rendir mai. En el 37 vam dir que, si perdíem la guerra, calia continuar lluitant contra la dictadura. I això vam fer. Els socialistes i els comunistes van abandonar aviat la lluita del maqui. Només vam quedar els llibertaris.

Notícies relacionades

¿De què s’acusa Jordi Pujol i la seva família? Els arguments del fiscal i de la defensa

Claus d’una setmana com no n’hi ha

Vostè demana una indemnització com a víctima del franquisme. ¿Com va el seu cas?

Són els tràmits que anirem a fer a Barcelona. Demanem un milió d’euros, que a la meva edat no necessito. Seran per fer un museu dels maquis a Berga.