Junts vol que el mediador amb el PSOE xiuli el final de la ‘pròrroga’

No és la primera vegada que Puigdemont amenaça Sánchez d’engegar en orri el seu mandat; ja va amenaçar amb una qüestió de confiança que només depenia de la voluntat del president i que va acabar retirant després d’un avís de l’àrbitre a Suïssa. Però, aquesta vegada, l’embafament és molt més gran. El president del Govern està cada vegada més acorralat políticament i judicialment, i planeja el temor que decideixi, per sorpresa, avançar unes eleccions generals i que aleshores Junts continuï amb la mà estesa esperant el compliment dels pactes. La tardor comença aquest dilluns i acaba el 21 de desembre. ¿Què és el que pot passar en aquests tres mesos?

Junts se sent atrapat en els incompliments socialistes, perquè, sense triomfs que poder lluir al seu aparador, empata amb ERC a victòries, i perd en relat, perquè els postconvergents van sostenir el seu pacte amb Sánchez al·legant que no només cobrarien «per endavant», sinó que, a més, cobraran més que ERC. Aliança Catalana, a més, li trepitja els talons en les enquestes.

El partit xoca ja amb una realitat: hi ha acords, com l’oficialitat del català a la UE, que no només depenen de la predisposició i bona voluntat del Govern, sinó de la unanimitat de 26 estats, i Alemanya hi està en contra, i l’Executiu central se sosté per una majoria contrària a una aliança PP-Vox, i no per una obra de govern compartida i amb un full de ruta clar. Això implica que, tot i que el PSOE accepti la delegació de les competències en immigració, Podem pot tombar el pla aquest dimarts al Congrés i anotar un altre ‘no complert’ en la llibreta del mediador.

¿Quina sortida té Junts després d’haver quedat enquistat en aquesta tessitura? A la pràctica, tingui més o menys dialèctica, només té dues opcions, que poden acabar donant-se alhora: trencar la negociació i aixecar-se de la taula a Suïssa, i promoure un boicot al Congrés votant sistemàticament en contra de tot allò que el PSOE i Sumar sotmetin a votació. En definitiva, deixar caure el Govern.

Si arriba aquest moment, ja no únicament el PP hauria assumit que només Sánchez pot decidir quan activar el botó electoral, sinó també Junts. Però trencar té una contrapartida dolorosa per als postconvergents: Puigdemont hauria d’assumir que la seva estratègia negociadora no ha funcionat i a l’aparador només podria presumir de l’amnistia –que per a ell no arriba– i de l’ús del català a les Corts, però no dels altres dos acords de pes –l’oficialitat de la llengua catalana a Europa i el traspàs de competències en immigració–.

Notícies relacionades

El cap de l’Armada a Vox: "No hi som per combatre els cayucos"

Retrobament amb els consellers de Sanitat

Per Junts, haver forçat la caiguda de Sánchez podria ser un eslògan electoral amb què reivindicar que té les mans lliures, malgrat haver donat suport al PSOE, al no haver participat en una moció de censura en aliança amb el PP. Però hauria d’esperar que unes noves eleccions li permetin tornar a ser decisiu per al mateix Sánchez –tot i que seria complex renovar un pacte que ja ha fallat– o per a Alberto Núñez Feijóo –que hauria de sortir de les urnes amb una majoria sense Vox per acostar-se a Junts, cosa que sembla molt difícil–.

Així que, mentre Junts ordena al mediador que xiuli el final de la ‘pròrroga’ i espera algun gest del PSOE, mira de centrar el debat a Catalunya, pressionant Salvador Illa en el debat de política general que tindrà lloc al Parlament a partir del 7 d’octubre per combatre la ‘normalització’ de la qual presumeix. El partit vol potenciar el perfil del seu grup parlamentari per presentar-se com una alternativa que sigui competitiva contra el PSC i minimitzar el relat que la seva estratègia política passa més per Madrid que per Barcelona. Difícilment la seva ofensiva servirà per provocar una infidelitat d’Illa a Sánchez, però caldrà estar pendents per si els postconvergents aconsegueixen arrencar alguna dissensió entre el president del Govern català i el president del Govern espanyol.