Manual per amnistiar l’home del temps

Com era d’esperar sent Puigdemont el protagonista, la paraula de la setmana en el debat públic –i al pati de veïns virtual que ofereixen les xarxes socials– no podia ser cap altra que amnistia. La petició de creu i ratlla llançada per l’expresident com a condició prèvia per començar a parlar de la investidura de Pedro Sánchez ha galvanitzat les tertúlies polítiques, les tribunes periodístiques i les picabaralles de X, on partidaris i contraris de la solució proposada pel líder de Junts han practicat els habituals combats argumentals que se solen lliurar en aquesta plataforma amb els temes controvertits i de difícil conciliació: enviant-se uns a altres a fer punyetes a partir de la tercera resposta. Cinc anys després de l’1-O, el procés continua excitant les passions més baixes d’aquest país.

L’assumpte va tenir el seu pròleg amb la visita a Brussel·les de la vicepresidenta del Govern, Yolanda Díaz, el somrient posat de la qual al costat de Puigdemont va inspirar nombrosos comentaris a la xarxa. Van abundar els desqualificatius i va triomfar un videomuntatge que mostrava la líder de Sumar planxant una estelada al costat del president.  

D’altres van utilitzar l’hemeroteca per repassar les incomptables vegades que en el passat Sánchez i els seus ministres van abjurar de l’amnistia com de Satanàs. Però si alguna cosa ha tret a la llum aquesta setmana la plataforma de Musk és la quantitat de catedràtics de Dret Constitucional que hi havia a Espanya camuflats de veïns del cinquè. Sabíem que tot espanyol porta un seleccionador nacional dins el pit; ara sabem que també allotja un expert en lleis d’amnistia, vist el torrent de missatges abocat aquests dies a la xarxa a propòsit de la constitucionalitat, o no, de la mesura. Doctors té l’Església... i Twitter.

Gairebé tres setmanes després de l’esdeveniment futbolístic de què tot el planeta està parlant –no la victòria de la selecció femenina en el Mundial, sinó «‘el piquito’» sense consentiment de Rubiales a Jenni Hermoso–, els jugadors de La Roja s’han animat a opinar. Ho va fer Morata, capità de l’equip, que aquest dimarts va llegir un comunicat que ha sigut criticat a les xarxes per la tebiesa de la seva crítica a l’alt directiu i falta de suport exprés a la futbolista. L’endemà, Dani Carvajal va apujar l’aposta –o la va rebaixar, segons es miri– i en una roda de premsa es va resistir a considerar Hermoso «una víctima», va reclamar «presumpció d’innocència» per a Rubiales i el va compadir, perquè «ell tampoc està vivint moments agradables». 

Carvajal és estimat i odiat a les xarxes per les seves conegudes simpaties cap a l’extrema dreta, que sol guanyar-li enceses odes d’espanyol que es vesteix pels peus i severes desqualificacions que el posen de nazi cap a baix. Aquesta setmana, la seva equidistància entre el directiu i la jugadora ha afegit una nova collita d’elogis i improperis digitals a la seva llarga col·lecció, tot i que el que més ha cridat l’atenció a les xarxes ha sigut la seva insistència a no prendre partit «sense conèixer què ha passat».

Després del que va pintar Klimt, probablement el petó de Rubiales a Hermoso és el més analitzat i escrutat de la història, però a hores d’ara el defensa lateral del Reial Madrid continua sense veure-ho clar. Hi ha qui ha hagut de recordar-li el dia que van assaltar casa seva preguntant-li si hauria esperat el judici als lladres per fer-se una idea del que havia passat. Amb la seva sornegueria habitual, El Mundo Today anunciava: «Morata i Carvajal asseguren que mentre Rubiales sigui president no tornaran a jugar amb la selecció espanyola femenina».