Jordi Pujol i la immigració: una controvèrsia de dècades

L’expresident fa referència una altra vegada a la immigració al llibre acabat de publicar en el qual participa, ‘L’última conversa’ (Lapislàtzuli), que en realitat és la transcripció d’una xerrada que Pujol va mantenir el juliol de 2022 amb Ko Tazawa, un professor japonès que va arribar a rebre la Creu de Sant Jordi per la seva catalanofília.

«¿Què és l’important per a un país? El ser, la identitat. I això va molt lligat a fets nacionals, històrics, de memòria, però sobretot a la llengua. I és clar, nosaltres, entre que tenim una natalitat baixa (el Japó també la té), tenim tanta immigració, que els organismes públics oficials de tot l’Estat no ens van a favor i que hem de lluitar molt per aconseguir que la llengua es mantingui a l’escola... Estem amenaçats de quedar minoritzats, molt minoritzats, dins de Catalunya. Això encara ho aguantem, ho podem aguantar, però necessitem reforçar la política en aquest sentit», va dir Pujol en la conversa. És possible conèixer la textualitat d’aquest fragment gràcies que l’editorial va distribuir, juntament amb l’habitual nota de premsa, un vídeo que conté passatges en brut de la xerrada.

Per a l’editorial que publica el llibre, «hi ha hagut mitjans que han volgut tergiversar» aquestes paraules, vinculant la immigració amb aquest risc de minorització que detecta l’expresident. «Es refereix que Catalunya forma part d’un Estat més gran i fins i tot després diu que el nacionalisme català no és de base ètnica, sinó cultural», aclareix Jon López de Viñaspre, l’editor que va ser present en la conversa entre Pujol i Tazawa.

«Un error garrafal»

El fet que aquesta opinió sobre la immigració hagi generat aquests dies una petita polèmica remunta al famós text de Pujol sobre els andalusos. Escrit abans d’entrar a la presó, el 1960, pels ‘fets del Palau, el llibre ‘La immigració, problema i esperança de Catalunya’ es va reeditar el 1976 i poc després ja va generar un gran debat. Tant, que Pujol, que el 15 de juny de 1977 va aconseguir una acta de diputat al Congrés després de les primeres eleccions de la democràcia, va haver d’explicar-se poc abans de la campanya a dos articles en ‘El País’.

En aquests articles atribuïa la polèmica a la imminència de les eleccions, defensava el seu model d’integració de la immigració i arribava a afirmar que mereixeria un reconeixement: «Ningú dubtaria a atorgar-me el títol de polític de filiació catalana, no només més interessat pel tema de la immigració, sinó fins i tot en un cert sentit del més andalusista». Molts anys després, el 1997, va admetre, tanmateix, que les seves consideracions sobre els andalusos recollides al seu llibre van ser «un error garrafal».

Però aquestes frases continuarien perseguint Pujol fins i tot després de la seva retirada política. Ciutadans va utilitzar a la campanya de les eleccions catalanes del 2012 alguns passatges del polèmic llibre de l’expresident escrit el 1958, entre els quals s’inclou una altra advertència sobre la immigració andalusa: «Sovint dona proves d’una excel·lent fusta humana, però d’entrada constitueix la mostra de menor valor social i espiritual d’Espanya. Ja ho he dit abans: és un home destruït i anàrquic. Si per la força del número arribés a dominar, sense haver superat la seva pròpia perplexitat, destruiria Catalunya. I introduiria la seva mentalitat anàrquica i pobríssima, és a dir, la seva falta de mentalitat».

El nacionalisme que professa, la identitat i les seves diferents manifestacions –sobretot la llengua– sempre han estat entre els principals temes de reflexió de Pujol. Està especialment orgullós, i els articles d’‘El País’ de 1977 ja ho remarcaven, de la seva asserció que és català «qui viu i treballa a Catalunya» i a la qual, de vegades, segons el moment polític, s’afegeix l’afegitó i «vol ser-ho». Però l’acostament al fenomen migratori de l’espai polític i fins i tot de l’entorn familiar de l’expresident ha sigut qüestionat en diverses ocasions.

Les campanyes de Mas i Duran

Per exemple, quan Josep Antoni Duran i Lleida va utilitzar a la campanya de les eleccions generals del 2008 una frase que li va valer moltes crítiques. «La gent no se’n va del seu país per ganes, sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom», es llegia als cartells de CiU.

Durant anys, la gestió de la immigració va ser un dels temes estrella a les campanyes de CiU. Artur Mas va protagonitzar diverses polèmiques respecte a això en els seus anys com a candidat, des d’un carnet de punts que premiés els immigrants que s’«integressin» a Catalunya fins a un acte que, abans de les eleccions catalanes del 2010, va sorprendre pel paternalisme que desprenia. 

Parlant molt lentament i ajudant-se de la gestualitat que moltes vegades es fa servir per explicar les coses als nens petits, Mas va explicar llavors a gairebé 2.000 immigrants –reunits al Barcelona Teatre Musical per Àngel Colom, llavors secretari d’Immigració de Convergència– que per votar a les eleccions no s’havia de «posar una creueta» a la papereta, sinó que n’hi havia prou d’introduir-la a l’urna. «Que ningú s’equivoqui marcant amb una creueta les paperetes. Tal qual la papereta, pum», insistia el llavors líder de CiU.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

Però, sens dubte, qui ha generat més polèmica sobre la immigració des de l’entorn de Pujol ha sigut la seva dona, Marta Ferrusola. Primer quan va revelar el 2001 les queixes dels seus fills quan eren petits i anaven al parc. «Mare, avui no puc jugar, són tots castellans», afirma Ferrusola que li deien. Però en el mateix acte va deixar també clar que aquella immigració arribada de la resta d’Espanya no li semblava tan malament comparada amb la del segle XXI. Segons ella, l’«allau» de nouvinguts de fe musulmana volia «imposar» els seus costums i la seva religió als catalans catòlics.

Pujol, llavors encara al capdavant del Govern, va defensar la seva dona dient que tenia dret a expressar les seves opinions, que a més coincidien amb les de «la gran majoria dels ciutadans», i que l’important era la política de la Generalitat sobre això, que era «molt més oberta».