Anar al contingut
Montero, el relleu en potència

Luca Piergiovanni

DONES EN CAMPANYA

Montero, el relleu en potència

La dirigent morada ha fet del feminisme una lluita personal seva i del seu partit

La número dos del partit va afrontar la sortida d'Errejón cap a Més Madrid

Miguel Ángel Rodríguez

El dimarts 13 de juny del 2017, Irene Montero (Madrid, 1988) va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats com a portaveu d’Unides Podem per a la seva posada de llarg política. Dues hores i mitja de discurs per argumentar la moció de censura que el seu partit havia presentat contra Mariano Rajoy per la corrupció del PP. No sortien els números, però el gest de denúncia era el que comptava, van assegurar en el seu entorn. El seu discurs, amb frases lapidàries contra els populars, va ser aplaudit amb ganes des de les seves files.

El juliol passat, dos anys després, el nom d’Irene Montero va tornar als grans titulars. Durant la fallida negociació del Govern de coalició, el PSOE li va oferir una vicepresidència de l’Executiu de caràcter social. Va tenir a l’abast de la mà portar, entre d’altres, la cartera d’Igualtat, una de les competències més preuades per a l’esquerra. Ella, feminista de pro, va concloure, com els seus companys de files, que se’ls oferia una àrea buida de contingut. La van rebutjar. L’entesa entre socialistes i morats va fer aigües primer el juliol del 2019 i després al setembre: d’aquells fangs negociadors, aquests llots electorals.

Sense poder endevinar què passarà després del  10-N, Montero sempre podrà presumir d’haver sigut, almenys durant dos dies d’estiu, la vicepresidenta en potència més jove de la història, amb 31 anys. I sembla tenir molt futur. Una etapa accelerada que, segons el seu partit reconeix, es deu a la tenacitat i a la laboriositat de la portaveu parlamentària. 

¿Pròxima candidata?

De fet, molt s’ha parlat ja d’ella com la pròxima líder d’Unides Podem, tan sols cinc anys després d’haver-se incorporat a l’organització. Haurà de parlar a la militància en una assemblea i confirmar, quan toqui, que realment pretén succeir Pablo Iglesias –que, a més, és la seva parella i pare dels seus fills–, per comprovar si això és realment el que l’espera o si és tan sols un altre càrrec potencial que no arriba a exercir. Però Montero, ningú s’atreveix a negar-ho, ja exerceix importants dosis de lideratge i ha hagut de resoldre situacions complicades.

Val com a exemple la crisi més substancial que han viscut els morats: la marxa d’Íñigo Errejón a Més Madrid –ara transformat en Més País–. Un tomb intern que va coincidir amb la baixa paternal d’Iglesias per cuidar-se dels seus fills i que va haver de manejar Montero com a segona en la jerarquia. 

La lluita feminista

Excel·lent estudiant de Psicologia a la Universitat Autònoma de Madrid –on més tard cursaria un màster especialitzat en educació (2013)–, Montero ha estat estretament lligada als moviments socials durant tota la seva vida. No obstant, és després de la seva entrada a Podem l’any 2014, i la seva arribada a la representació parlamentària del partit tres anys després, quan va començar a utilitzar el púlpit que li proporcionava Podem per donar més visibilitat a la lluita feminista

«He de començar la meva intervenció, desgraciadament, assenyalant que tot indica que hi ha hagut un nou assassinat masclista a Granada. Cal constatar des d’aquesta Cambra que no en volem ni una menys i que ens volem vives», va declarar Montero en aquell discurs de la moció de censura contra Rajoy. Des de l’inici, la política madrilenya va fer del feminisme una lluita personal seva i de la seva organització, sent present en totes les manifestacions que, any rere any, han omplert els carrers de Madrid el 8 de maig (Dia de la Dona) i en les concentracions contra la polèmica sentència del judici de ‘La manada’, condemnats en un primer moment per abusos i no per agressió. 

Montero, sempre parlant en gènere femení, ha hagut de suportar les veus masclistes que atribueixen el seu ràpid ascens a la relació sentimental que manté amb Iglesias, rebat aquestes actituds però sense mirar enrere. Ara, de nou en plena campanya electoral, acudeix als actes acompanyada de l’Aitana, el seu últim nadó, fent gala de la seva defensa que la feina no ha d’estar renyida amb la manera de criar que cada dona esculli.