Etxebarrieta contra Pardines mig segle després

Va ser la cuidada cal·ligrafia de Benigno Rocamonde, capellà de la parròquia corunyesa de Malpica de Bergantiños, la primera que va anotar el nom d’ETA a l’arxiu d’un cementiri.

El 10 de juny del 1968, el sacerdot va inscriure l’enterrament del seu feligrès José Antonio Pardines Arcay, guàrdia civil que va perdre la vida “el dia set de juny a Villabona (Guipúscoa), assassinat per separatistes d’ETA”, diu la nota. Ara fa 50 anys. A partir d’aquell apunt a mà, les sigles de la banda terrorista apareixerien en 828 documents fúnebres més de forenses, investigadors i arxivers de cementiris de tot Espanya.

El capellà Rocamonde ja no pot explicar què sabia de l’acabada de néixer ETA quan va escriure l’anotació. Els veïns de Malpica, que el van tenir de rector 54 anys, el van enterrar l’agost del 2011. Al cementiri de Sant Julià, que va regir, José Antonio Pardines comparteix nínxol amb la seva mare, Estrella, que va ser lligadora de xarxes al port pesquer. El vent de la Costa da Morte fueteja el lloc diàriament, colpejant els abrics dels visitants com en un quadre romàntic.

A 589 quilòmetres d’allà, al cementiri de Vista Alegre de Derio, humitejada per una brisa del nord semblant, hi ha la tomba de Francisco Javier, ‘Txabi’, Etxebarrieta Ortiz, l’home que va matar Pardines en una cuneta del quilòmetre 446 de l’antiga Nacional I i va cometre un crim fundacional. L’etarra va morir tot just dues hores després que la seva víctima, i també a trets, quan, en la seva fugida, es va enfrontar amb la Guàrdia Civil a la cruïlla de Benta Haundi, a la localitat guipuscoana de Tolosa.

Les dues tombes, la gallega i la basca, tenen en comú no només la data de la mort: 7 de juny. També que les ocupin les restes de dos nois d’uns vint anys –23 anys tenia Etxebarrieta i 25, Pardines– l’encreuament de destins dels quals va inaugurar la negra història d’ETA.

Aquest dijous tenen previst anar fins a la tomba de Derio a dipositar-hi flors els admiradors de la figura d’Etxebarrieta, glossada fins a l’hagiografia com a intel·lectual i activista en llibres de l’editorial Txalaparta, que han llegit diverses generacions del modern nacionalisme basc.

Es tracta d’un homenatge enquadrat en el programa que ha organitzat l’Etxebarrieta Memoria Elkartea, societat que reivindica el primer etarra que va prémer el gallet. L’associació figura als arxius del Govern Basc com a entitat “cultural”, els estatuts de la qual diuen que es dedica a “la memòria històrica”. Es va constituir l’1 de desembre del 2017, però no es va legalitzar fins al 27 de febrer passat.

Per a aquest mateix dijous, a les 7 del vespre, ha convocat una manifestació al costat de l’església bilbaïna de Sant Antoni Abat. El dia 2, a Tolosa, va organitzar una marxa fins a Benta Haundi, una altra ofrena floral i un banquet d’un centenar de persones.

A l’escenari, després d’un ‘aurresku’ en honor d’Etxebarrieta, la històrica dirigent ‘abertzale’ Itziar Aizpurua va pronunciar un discurs mirant de tant en tant a una foto retallada de l’etarra. “Aquests sí que van ser veritables gudaris, ¡els que ho van donar tot, fins a la seva vida!", va clamar.

També aquest dijous, l’associació basca Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme (Covite)denunciarà aquests homenatges davant de l’Audiència Nacional. Argumentarà un delicte d’enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes. “Els trets d’Etxebarrieta van obrir la veda als crims d’ETA –diu la denúncia–. La seva responsabilitat històrica en la trajectòria de la banda terrorista és decisiva. Per això és especialment greu que se l’enalteixi com a heroi”.

El text de la querella resumeix la pugna que les víctimes d’ETA i l’esquerra ‘abertzale’ tenen entorn de la memòria. El discurs de Juan Ignacio Zoido durant el seu últim acte com a ministre de l’Interior, el 29 de maig, a la caserna donostiarra de la Guàrdia Civil a Intxaurrondo es va omplir del concepte de “relat”. Zoido va inaugurar un peveter en memòria de Pardines i 213 guàrdies assassinats més per ETA. 

Cinc trets

Va ser el primer d’una sèrie d’homenatges que se succeiran fins diumenge vinent. El més espontani, el mateix dia 29, quan diversos agents de trànsit van anar a la cuneta on va morir el seu company, es van quadrar i van saludar militarment. El més oficial, diumenge que ve, una desfilada de la Guàrdia Civil a Malpica. I, entremig, una missa al poble gallec aquest dimarts, la col·locació allà d’un monòlit tallat per l’Escola de Picapedrers de Pontevedra i un col·loqui de l’Associació Pro Guàrdia Civil a l’auditori Abanca de la Corunya. I, a més, presentacions del llibre ‘Pardines, cuando ETA empezó a matar’ (Tecnos), organitzades per la Xunta de Galícia i el Memorial Víctimes del Terrorisme, i projeccions del documental ‘Nacional I’, promocionat per la Fundació Miguel Ángel Blanco.

Pardines no havia complert encara el seu quart any a la Guàrdia Civil, el cos en què van treballar el seu pare i el seu avi. Etxebarrieta estudiava Econòmiques a la Facultat de Sarriko, llegia Unamuno i escrivia poesia quan no li agafaven les febres polítiques i es posava a assajar davant del mirall actituds pistola en mà.

A l’hora de dinar del 7 de juny del 1968, a la Comandància, a Pardines li van parlar d’unes plaques de matrícula de Saragossa robades. A les cinc de la tarda, ja controlant el trànsit a la A-1, va veure arribar un Seat 850 blanc amb matrícula Z-73956 i el va parar. A dins hi anaven Etxebarrieta i el seu company Ignacio Miguel Sarasketa. Pardines, amb la documentació a la mà, els va requerir els papers i els va ordenar que obrissin el capó, va mirar el número del bastidor, va aixecar el cap i va dir: “Això no coincideix”. Etxebarrieta ja l’estava apuntant al cap, però li va donar un cop a la clavícula. El guàrdia va ser rematat a terra de quatre trets més al pit.

Etxebarrieta i Sarasketa van marxar volant, van canviar de cotxe, un 600, a Tolosa, amb l’ajuda d’un col·laborador, i van anar cap a Benta Haundi. Allà els va trobar la Guàrdia Civil. Sarasketa i l’ajudant van fugir; Etxebarrieta es va quedar i va treure la pistola.   

“¿Per què no es va destrossar ell sol?”

La història d’Etxebarrieta i Pardines s’ha explicat diverses vegades segons s’anaven complint efemèrides rodones. Les morts de tots dos estan fixades en els imaginaris col·lectius dels guàrdies civils destinats a Guipúscoa i els militants de l’esquerra ‘abertzale’. Però només als cercles íntims pertanyen detalls com que Etxebarrieta va caure de morros quan el va ferir una bala al pit, o que a la cartera portava un DNI fals i una foto de la Isabel, la seva nòvia. O el dolor profund i silenciós d’anys d’oblit que van passar el José i el Manuel, el pare i el germà del guàrdia, en èpoques en què cap instància oficial no va commemorar el crim.

El José ja ha mort. El Manuel, de 70 anys, que va ser alcalde de Malpica pel PP i ha sobreviscut a una dura malaltia, ja no vol parlar amb la premsa ni assistir a homenatges que l’enfonsen en el dolor. Cada any acabat en 8 és per a ell una tortura. Sense explicar-se encara l’assassinat, de tant en tant recorda amb els amics que el José Antonio va entrar pels pèls a la Guàrdia Civil, ja que mesurava 1,66, un centímetre més de la talla mínima; o que el José Antonio jugava molt bé a futbol, al club amateur Victoria de San Lázaro. “Quan un no té sentit, ¿per què no es tira per un pendent i es destrossa ell sol, en comptes de disparar un altre?”, sol remugar quan parla del crim.

A aquesta intrahistòria pertany també l’anònim que, uns mesos abans, havien rebut algunes dones de guàrdies civils de Sant Sebastià: “Us arriben dies perillosos. Totes les forces patriòtiques del País Basc estan en peu de guerra; per això no serà estrany que qualsevol dia que el vostre marit s’aventuri a sortir per la muntanya (perquè sabem que hi va), o per camins estranys, aparegui amb el cap separat del cos o amb el cos foradat a trets". Pardines era solter.   

“Pel que en sabia, estic convençut que ‘Txabi’, fins a l’hora de la mort, va fugir  totalment ultrapassat pel que havia fet. I també estic convençut que Pardines, quan va morir, no tenia ni idea de què era ETA”, afirma Eduardo, ‘Teo’, Uriarte, que va ser company d’Etxebarrieta en aquella primera ETA, que va passar per dues condemnes a mort, que es va salvar amb l’amnistia i que ha viscut l’experiència política com a regidor a Bilbao pel PSE-Euskadiko Ezkerra.

Per a Uriarte, els homenatges d’avui són una continuaciód’“una sacralització del mort" que es va iniciar quan Eskubi Larraz, cap d’ETA el 1968, “va ordenar que calia convertir ‘Txabi’ en un mite. A partir d’allà es va fer passar la seva figura pels artefactes artificials de la propaganda, una mala jugada manipulada pel nacionalisme”.

Entre les anècdotes íntimes d’aquells dies, Uriarte té el record d’una nit imprimint en multicopista exemplars de ‘Zutik!’ (‘¡Dempeus!’, butlletí intern d’ETA) en una masia de Berango (Biscaia). Va ser poc abans del 7 de juny. “Vaig agafar-ne un exemplar i em vaig posar a llegir-lo –explica–. Etxebarrieta escrivia un article en què avançava: ‘Ben aviat tindrem un mort’. Jo vaig pensar: ‘Collons, quines coses que escriu aquest tio’”.

Homenatges

Mig segle després se sap que a Pardines no el van matar les bales d’una sola pistola. Però l’altre etarra que anava al 850, Sarasketa, ja no viu per explicar-ho. A partir d’aquell assassinat va passar a un segon pla, apartat de les armes, com a discret corrector de textos en editorials ‘abertzales’.

A Sarasketa ningú li fa un homenatge. No està al panteó creat per l’esquerra ‘abertzale’ com Etxebarrieta. El dia 2 va encapçalar l’ofrena floral la regidora d’EH Bildu a Bilbao Aitziber Ibaibarriaga Etxebarrieta, neboda neta de l’etarra. Els Etxebarrieta han format una aristocràcia venerada en la seva comunitat política.

A la regidora la va acompanyar en la marxa l’ex pres d’ETA José Antonio López Ruiz, ‘Kubati’, però no hi ha participació oficial en els homenatges de l’associació de famílies de presos Etxerat. "Som una associació de familiars i amics que no vam escollir ser familiars ni amics. No participem en homenatges ni en ‘ongi etorri’ (benvingudes)", explica el seu portaveu, Urtzi Errazkin.

Consuelo Ordóñez, presidenta de Covite i promotora de la denúncia pels actes en memòria d’Etxebarrieta, no confia que la seva querella prosperi als tribunals. La seva associació ha interposat des del 2016 dotze denúncies per homenatges a presos excarcerats, i sis han fracassat ja a l’Audiència Nacional, que, invariablement, no aprecia contingut penal en els actes. Entre els casos que han perdut, un homenatge a l’etarra Javier Balerdi Aranguren a Sant Sebastià. Els organitzadors van escollir per celebrar-lo una vorera sota les finestres de la casa d’una de les seves víctimes.

Per als homenatges a Etxebarrieta, "han desenvolupat un marxandatge de samarretes, llibres, logotips amb les seves ulleres –diu Ordóñez–. ¿Algú entendria a Barcelona que una fundació integrista islàmica homenatgés públicament un terrorista que va atemptar a la Rambla? Jo no sé si aquests homenatges són il·legals; sí que sé que són immorals".

Notícies relacionades

El teló d'ETA cau a Cambo-les-Bains

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

L’eurodiputada i víctima d’ETA Maite Pagazurtundúa, que també deplora aquestes commemoracions, creu que "els hereus d’ETA volen manipular la percepció del passat. Hi ha enaltiment del terrorista per haver-ho sigut, i una gran quantitat de temps i diners dedicats a aquesta estratègia. Quan s’aclama etarres com a herois no és una cosa privada, és una cosa d’intens contingut públic".

A Malpica, el tinent d’alcalde Miguel Ángel Fernández, amic dels Pardines, assisteix amb malenconia a les commemoracions. "Si l’haguessin deixat viure, avui seria un avi de 75 anys", diu. Potser un de tants que aquesta primavera treuen el cap a la barana del port corunyès per veure marxar i venir els seus cada vegada més escassos vaixells de pesca.