EL CONTEXT EUROPEU

L'absència de coalicions a Espanya constitueix gairebé una anomalia a Europa

Als països amb sistema parlamentari de representació proporcional, les aliances de Govern són molt habituals

En alguns estats la tendència al pacte està molt arrelada en la cultura política

  / AP / MICHAEL SOHN

 
L'absència de coalicions a Espanya constitueix gairebé una anomalia a Europa

/

8
Es llegeix en minuts
Montserrat Radigales
Montserrat Radigales

Periodista

ver +

El fet que des de la restauració de la democràcia no hi hagi hagut a Espanya cap Govern de coalició és gairebé una anomalia a Europa. Als països amb sistema parlamentari de representació proporcional, on resulta difícil que una sola força obtingui la majoria absoluta, les coalicions de Govern són molt habituals i el concepte de coalició està arrelat en la cultura política del país. En països amb sistema electoral majoritari, que afavoreix les majories absolutes com és el cas de la Gran Bretanya, les coalicions de Govern no són tan freqüents però tampoc resulten estranyes.

En general, les coalicions tendeixen a donar-se entre partits amb certa afinitat política o ideològica, però quan la necessitat obliga també es produeix entre forces oposades i fins i tot antagòniques, sobretot en situacions de crisi nacional o quan es pretén deixar al marge forces d'extrema dreta o d'extrema esquerra (cordó sanitari).

ALEMANYA:  LA GRAN COALICIÓ I LA CULTURA DEL PACTE

Els dos grans partits alemanys, la dretana Unió Cristiano-Demòcrata (CDU) junt amb el seu soci bavarès, la Unió Socialcristiana (CSU), i el centreesquerrà Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) han tendit a governar en coalició amb formacions afins (amb els liberals de l'FDP en el cas de la CDU/CSU i amb els Verds en el cas de l'SPD), però no han dubtat a coalligar-se entre ells quan no hi ha hagut una altra alternativa, donant lloc al que es denomina “la gran coalició”, un concepte que té els seus orígens en la República de Weimar (1919-1933)

L'actual cancellera alemanya, Angela Merkel (CDU), ha presidit dos governs de gran coalició amb l'SPD. El primer (2005-2009) es va constituir malgrat que existia al Parlament una majoria alternativa d'esquerra: SPD, Verds i Die Linke (una formació que alguns a Alemanya consideren d'extrema esquerra). Els socialdemòcrates es van negar en rodó a aliar-se amb Die Linke a qui van aplicar una espècie de “cordó sanitari” i van optar per l'aliança amb Merkel.

La segona gran coalició, que és la que governa ara, es va formar el novembre del 2013 després de les eleccions del setembre d'aquell any. La CDU/CSU va obtenir un rotund triomf, però sense arribar a la majoria absoluta, i el fet que el liberal FDP no arribés al percentatge mínim necessari per entrar a la Cambra va privar Merkel de l'aliat tradicional, i per això no va tenir més remei que buscar el pacte amb l'SPD.

“El pacte i la coalició estan molt arrelats en la cultura política d'Alemanya i en la mentalitat dels dos grans partits. A més no es produeix tant la política de confrontació. A Espanya, en el debat entre Rajoy i Sánchez, hi va haver una dosi important d'animadversió. A Alemanya la política és molt més consensual i hi ha una tendència a l'acostament entre les grans famílies. És una cosa que es produeix no sols en l'àmbit polític, sinó que ho genera també la societat”, explica Pol Morillas, investigador principal per a Europa del CIDOB (Barcelona Center for International Affairs).

Morillas subratlla que a Alemanya no es produeix solament l'acord de coalició sinó que aquest es basa “en un programa negociat". Els socialdemòcrates van aconseguir introduir en el programa de Govern conjunt parts centrals del seu propi programa, com el salari mínim i altres qüestions socials. “Aquest és un aspecte positiu de la gran coalició, com també jo és que garanteix l'estabilitat en la legislatura. Però també té una sèrie d'efectes nocius”, explica Morillas. “Dificulta molt la crítica al Govern, però més negatiu encara és la falta d'alternativa”, afegeix.

GRAN BRETANYA: UN SISTEMA QUE ESCLAFA ELS PETITS

Els comicis a la Gran Bretanya es regeixen per un sistema electoral majoritari que beneficia en gran mesura els dos grans partits i facilita de forma extraordinària la consecució de majories absolutes d'un sol partit (el conservador o el laborista) en prejudici de les altres forces polítiques. Per això, les coalicions de Govern són menys freqüents, però no inexistents. Històricament, des de mitjans del segle XIX fins al final de la segona guerra mundial hi va haver diversos governs de coalició. En temps més recents, el laborista James Callaghan va governar en minoria amb el suport extern del Partit Liberal entre el 1977 i el 1979. Però l'única coalició en sentit clàssic des del final de la segona guerra mundial va ser la que va constituir el maig del 2010 el primer ministre conservador, David Cameron, amb els Liberal-Demòcrates, llavors liderats per Nick Clegg, com a soci menor. Aquesta coalició es va mantenir fins a les eleccions del passat maig, en què els conservadors de Cameron van obtenir la majoria absoluta que els permet tornar a governar en solitari.

El Govern de coalició va resultar ser una molt mala experiència per al soci menor. “A la Gran Bretanya no solament el sistema electoral, també les coalicions acostumen a perjudicar els partits petits. La seva força al Govern de coalició és molt menor i el partit gran tendeix a veure'ls com una cosa marginal, encara que el seu suport sigui necessari”, subratlla Morillas. Clegg a penes va aconseguir influir en el programa de Govern.  No va aconseguir el seu objectiu de frenar l'augment de les taxes universitàries i “això li va crear un descrèdit que va fer que els Liberal-Demòcrates gairebé desapareguessin en les últimes eleccions”, recorda l'expert del CIDOB. Clegg va dimitir com a líder del partit.

PORTUGAL: LA FRÀGIL ALIANÇA DE LES ESQUERRES

El sistema polític portuguès ha estat dominat en les últimes dècades per dos partits: el Partit Socialista (PS, de caràcter socialdemòcrata) i el dretà Partit Socialdemòcrata (PSD), equivalent, malgrat el seu nom, al Partit Popular espanyol. Les coalicions de Govern no han sigut freqüents, però n'hi ha hagut algunes i no sempre exitoses. El 2002, José Manuel Durao Barroso, llavors líder del PSD, va establir una coalició de Govern amb el cristianodemòcrata Centre Democràtic Social/Partit Popular (CDS/PP). Barroso va dimitir el 2004 per posar-se al capdavant de la Comissió Europea i el seu successor, Pedro Santana Lopes (PSD), va preservar la mateixa aliança però el Govern va caure sis mesos després a resultes de les disputes entre els socis de la coalició, malgrat la seva relativa afinitat política i ideològica.

El passat 26 de novembre, el líder socialista, António Costa, va prendre possessió al capdavant d'un Govern d'esquerres després d'haver aconseguit  enderrocar el conservador Pedro Passos Coelho --que havia guanyat les eleccions però perdut la majoria absoluta—gràcies a un pacte entre el Partit Socialista i tres petites formacions esquerrans: el Bloco d'Esquerda (Bloc d'Esquerra), el Partit Comunista i Els Verds. El Govern està format pel Partit Socialista, inclou a diversos independents i compta amb el suport parlamentari de les tres formacions citades.

Pocs es pensaven que el pacte seria possible, donada la històrica animositat entre els socialistes i aquestes formacions situades més a la seva esquerra. La pregunta ara és, doncs, quant durarà aquesta aliança. “És difícil fer pronòstics, però és probable que no aguanti en el moment que hagin d'adoptar mesures legislatives importants; si es produeix, per exemple, un enfrontament amb Brussel·les per incompliment del dèficit. Potser que llavors hi hagi desercions i, per tant, perilli l'estabilitat del Govern”, assenyala Morillas.

GRÈCIA: DE L'ENFONSAMENT DEL PASOK A L'ASCENS DE SYRIZA

Grècia és un món a part. Durant dècades la dretana Nova Democràcia (ND) i l'esquerrà PASOK (Moviment Socialista Panhel·lènic) van dominar l'escena política i es van anar alternant en el poder. Però la crisi i els successius rescats europeus (el primer data del 2010) van canviar completament la situació. El novembre del 2011, Lukàs Papadimos es va posar davant d'un Govern que podria dir-se de “gran coalició”, que incloïa tant ND com el PASOK, i que a penes va durar sis mesos. Les eleccions de maig del 2012 no van oferir un resultat concloent i cap dels líders va ser capaç de forjar una majoria per governar, cosa que va obligar a repetir les eleccions el juny del mateix any. El nou Govern presidit per Andonis Samaràs (ND) va incorporar també el PASOK.  Molts creuen que aquella experiència va ser la daga que va acabar per un enfonsar un PASOK que ja estava en ple declivi.

“El que li va passar al PASOK dins de la coalició és que va ser incapaç de distingir-se de Nova Democràcia. Al contrari que l'SPD a Alemanya, el PASOK va haver de renunciar a tot el que eren els seus objectius principals. El problema va ser que els condicionants externs sobre l'economia grega derivats del rescat eren tan forts que no es podia plantejar res que no s'ajustés a l'agenda del Govern. I el PASOK  va desaparèixer com a alternativa política”, assenyala l'expert del CIDOB.

Notícies relacionades

En última instància, la ND de Samaràs va acabar pagant també el preu i el gener del 2015 el triomf electoral va ser per a l'esquerrana Syriza que, irònicament, també va constituir una coalició contranatura amb ANEL (Grecs Independents, de dreta nacionalista) i va acabar “empssant-se” les mateixes polítiques d'austeritat imposades per Brussel·les que tant havia criticat. “La coalició amb ANEL s'explica per l'intent de reforçar, en clau nacional, les negociacions amb Brussel·les. Però ANEL és qui en va sortir més perjudicat i en les últimes eleccions (setembre del 2015) va perdre escons”, recorda Morillas. L'analista creu que hi ha un risc més alt de noves dissensions internes a Syriza que entre els socis de la coalició, “sobretot a partir de gener i febrer quan hauran de legislar sobre la reforma de les pensions”.

PAÏSOS ESCANDINAUS: EL PARLAMENTARISME MÉS PUR

Els països escandinaus compten amb una llarga tradició de pacte i coalició. Actualment a Suècia governa una coalició de centreesquerra i a Noruega i Finlàndia hi ha coalicions dretanes. El cas de Dinamarca és singular. Els socialdemòcrates van guanyar les eleccions però sense majoria suficient i el partit Venstre (conservador-liberal), que va quedar tercer, governa en solitari però amb el suport de dos partits de centredreta i del Partit Popular Danès, una formació populista i ultradretana que va quedar segona en les eleccions i que està condicionant des de fora les polítiques del Govern tant o més que si tingués carteres ministerials. “El cas de Dinamarca és extraordinari però en els països escandinaus no resulten estranys els pactes 'sui generis'. Governa un partit que no ha guanyat les eleccions i ho fa amb tota normalitat”, subratlla Morillas. “Els països escandinaus tenen un sistema parlamentari molt fragmentat i molt pur. Si els governs són molt forts pot ser que acabin sent inacceptables. Però a més d'una cultura del pacte molt arrelada, estan condicionats per l'amenaça d'uns partits d'extrema dreta que són forts”.