Absència de motius
Absència de motius /
Des que les meves mans van i venen soles, he deixat d’aixecar-me del sofà. La televisió m’informa de l’estat d’ànim del món mentre la meva extremitat dreta gestiona les meves necessitats bàsiques. Ahir em va venir de gust fruita seca, però em feia mandra anar-ne a buscar, així que la mà es va alliberar del canell amb un lleu espetec burocràtic, va travessar la sal com un ocell disciplinat i va tornar amb un grapat de festucs sense closca. No em vaig alarmar, ja que recordava haver llegit alguna cosa sobre un trastorn neurològic –la síndrome de la mà aliena– en què l’extremitat actua pel seu compte: signa documents, bufeteja desconeguts o es nega a obrir la clau del gas. En el meu cas, la independència era de caràcter servicial. De fet, va anar a buscar una cervesa més tard, i un kleenex quan vaig esternudar. Fins i tot va apujar la persiana sense necessitat que li ho demanés perquè l’informatiu començava a resultar ombrívol.
La mà no tornava mai esbufegant ni desorientada. Vaig provar d’aixecar-me i em va costar més de l’habitual. Les cames tardaven a obeir. Al cap de poc, la mà esquerra, sempre més reflexiva, també es va alliberar del canell. Totes dues van surar un instant davant meu, a l’altura del pit, amb una serenitat que no vaig saber interpretar. La televisió continuava parlant. A la pantalla, un expert explicava com externalitzem cada vegada més funcions: la memòria als dispositius, l’orientació al GPS, la tria d’una pel·lícula als algoritmes. Les mans van i venen amb discreció. Porten menjar, beguda, em porten el comandament a distància, obren i tanquen. Jo em mantinc assegut, perfectament proveït. De vegades tinc la impressió de ser un simple centre d’operacions al qual se subministren recursos.
Tot resulta versemblant mentre succeeix. Només a l’explicar-ho adquireix un aire psicodèlic. Però potser la psicodèlia no consisteix a veure colors impossibles, sinó a advertir que els fets quotidians es poden reorganitzar sense demanar permís. Que una mà voli a la cuina és menys inquietant que descobrir que un ja no té cap mena de motiu per aixecar-se.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
