Rossa immortal

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

07 de gener del 2026. 06:00

0 Comentaris

L’anomalia del mite no és que mori, sinó que visqui, per molt que el mite s’elevi per sobre d’aquests dos estats tan vulgarment humans. Quan n’hi ha prou amb dues lletres per saber de qui estem parlant, estem davant un dels grans. El mèrit de B.B. va ser sobreviure’s a si mateixa i anar-se’n d’aquest món pel pes inexorable dels seus 91 anys d’edat i no per la depressió, la cirrosi o la sobredosi. No tots ho aconsegueixen. No ho van fer Maradona, ni Marilyn, ni Lennon, ni Dalida. Retirar-se en tota la seva glòria als 39 i que tothom continuï guardant de tu aquesta imatge fresca i juvenil, aquesta bellesa provocadora i gairebé insultant, una de què la República i el món es van voler apropiar, requereix molta personalitat. Saber anar-se’n a dalt de tot complerta una funció simbòlica per a la qual ningú la va preparar, però que ella va entendre perfectament, és a l’abast únicament d’aquells que no necessiten l’ego per subsistir, dels elevats d’esperit. Primer es va entregar a la Humanitat, i després als seus animals, sense per això deixar de ser ella mateixa. Bardot va ser el rostre i el cos d’una França que es va treure la cotilla de filla primogènita de l’Església per ser la punta de llança de la revolució sexual dels 60. Es va fer cos en una pel·lícula de títol tan irreverent com atractiu (Y Dios creó a la mujer, 1956) en algun moment entre la batalla de Dien Bien Phu i la d’Alger, per obra i gràcia del que després seria el seu marit, Roger Vadim. Gràcies a Bardot, França va viure el final del seu imperi colonial amb menys pena. Va perdre Indoxina i va perdre Algèria, però la tenia a ella com a Afrodita i Delon com a Apol·lo. Davant aquest mirall, un viu el seu 98 d’una altra manera. Nosaltres teníem Unamuno i Baroja. I ens vam ensorrar, com no podia ser de cap altra manera. Només vam aixecar cap quan van arribar les sueques. Passat el trauma de l’Ocupació i de la descolonització, França es va encomanar als seus nous mites amb fe cega. Amb el pla Marshall i B.B. tenia combustible per a cinquanta anys. Aquest paganisme hedonista de postguerra es va fer ritu en el cine i en la música, amb la lleugeresa d’unes pel·lícules que buscaven exaltar allò bonic sense deixar de proclamar un cert existencialisme en voga en l’època i d’unes cançons que cridaven a l’amor, ja que la bellesa es tradueix en la nostra ment com a llibertat, i l’amor, com a futur. Bardot va donar un aire cool a la V República, que sota De Gaulle no deixava de ser una autocràcia constitucional a mida. Va ser una missatgera de l’avenir per a les dones, un Sant Gabriel que els anunciava que podien ser elles les que fixessin les regles, i no els seus confessors ni els seus marits. Hi haurà qui pensi que, com a sex-symbol que va ser, el seu paper es va limitar a satisfer la lascívia dels homes, a alimentar el seu desig. És clar, que ho va fer, però, com durant el destape a Espanya, el que sobretot va fer B.B. va ser emprendre una guerra d’alliberament moral que potser havia iniciat Marilyn, per molt que morís en l’intent. Hi ha una cosa profètica en elles. Van haver de sorgir aquests cossos perquè les seves propietàries els reclamessin com a propis amb una actitud seductora i desafiadora mai vista fins aleshores. El compartia amb qui li venia de gust, com queda deliciosament demostrat en aquest mític diàleg amb Michel Piccoli a El desprecio (1963) –"Els meus pits ¿t’agraden?; ¿Prefereixes els meus pits o la punta dels meus pits?"–, que a Espanya es va estrenar deu anys després i es va doblar de manera molt més beata per no escandalitzar el personal. B.B. va aconseguir que el seu fos patrimoni nacional i que "Marianne", la representació marmòria de la República, portés el seu rostre. Cisellada en un bust, la musa es va fer llei. A partir d’allà, França va deixar enrere tot un patrimoni de moralitat una mica provinciana, fent gravitar el seu eix ontològic de la sacralitat de Reims al bullici mundà de Saint-Tropez, seguint el vol de la melena rossa i de la faldilla blanca de Brigitte Bardot.