El debat Pombo

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

08 de setembre del 2025. 06:01

0 Comentaris

Recentment, una influencer que comparteix cognom i parentiu amb un Premi Cervantes va dir que els que llegim no som millors que els que no ho fan. María Pombo, com qui no vol la cosa, va obrir un debat de dimensió similar al de la ceba a la truita espanyola i de conseqüències tan imprevisibles com els aranzels de Trump. Però anem per parts: en primer lloc, em sembla magnífic que una persona amb aquest abast mediàtic expressi opinions incòmodes de manera lliure i respectuosa: això és la llibertat d’expressió, tan amenaçada en el nostre temps. Chapeau. Això, pel que fa a la forma. El fons va també de llibertats. Llegir o no fer-ho és un acte purament volitiu. Dels pocs que queden. Llegir llibres, s’entén, perquè llegir, llegim cada dia: missatges, correus, informacions, peus de foto, etcètera. Volitiu com anar al gimnàs. Avui a un el miren estrany si no fa crossfit o corre mitges maratons. Jo he intentat anar al gimnàs, però m’avorreix sobiranament. Sempre hi ha algun amic que insisteix que hi vagis o alguna nòvia inassequible que et diu que has d’anar perquè és bo per a tu. Sé que ho és, però el bo que pugui ser no em compensa l’avorriment que em produeix. M’imagino que a María Pombo li passa el mateix amb els llibres. Té moltes altres ocupacions que l’omplen més, en temps i en satisfacció, i llegir, al cap i a la fi, requereix temps i esforç. José Bono, pare d’influencer té una frase cèlebre sobre el seu propi pare: "Sí, el meu pare era falangista. I jo no soc millor que ell". Em va semblar una manera molt bonica de concloure una pregunta molt malintencionada. El mateix val per als no lectors. O per als lectors. "Fulanito era un gran lector, però no era millor que jo". En aquest "millor" està la clau. ¿Millor en què? ¿Millor persona? Sens dubte que no. Algunes de les millors persones que he conegut no han llegit un llibre en la seva vida. Algunes no sabien ni tan sols llegir. També alguna de les pitjors, per la qual cosa estarem d’acord que la lectura no és un barem de vàlua moral, no és el que fixa si un és bo o dolent. Un és metafísicament bo o dolent. Punt. No hi ha raons científicament explicables darrere d’una condició tan primària. En el que sí que crec que som "millors" els que llegim és en el tracte que ens donem a nosaltres mateixos. Per diverses raons: al llegir, et dones un temps per a tu, un luxe contemporani. Un polític amant dels llibres va decidir tenir descendència amb una famosa política i, al néixer dos nadons en comptes d’un, el soroll es va multiplicar a casa. Explica la llegenda que el polític, pare de les criatures, va dir: "Me’n vaig d’aquesta casa. No em deixeu llegir". Tot i que frívol, empatitzo totalment amb ell. Llegir requereix un grau de privacitat que la vida contemporània ens roba sistemàticament. Requereix silenci, el bé més preuat en aquests temps de pur soroll, i requereix una atenció que avui és difícilment assequible per culpa dels mòbils i el mono de dopamina. Segueixo: al llegir, reflexiones. Es pot discutir si reflexionar massa és bo o dolent. A mi em ve molt bé per justificar la meva natural indolència i la meva tendència a la inacció, però a d’altres els vindria bé precisament pel contrari. Al llegir, t’evadeixes, perquè aquest món esgota i en cal buscar d’altres. Jo tinc molt clar que, al jubilar-me, no tindré pensió, però em quedaran els llibres i la fotografia com agafadors vitals. Que Déu em conservi la vista. No necessito gaire més. Ítem més: en els temps del bro llegir et fa parlar i escriure millor. Et treu d’aquest vocabulari de tot just 400 paraules, de les quals 200 són anglicismes i cinquanta interjeccions del reggaeton, amb el qual ens movem quotidianament. I, sobretot, llegir t’ajuda a explorar la persona que vols ser. Et projecta en la vida, t’interpel·la i et treu de les teves còmodes certeses. Tot i que aquest és un procés llarg com una psicoanàlisi, una gimcana en la qual cada llibre et porta a un altre, cap a un camí ple d’atzars, erràtic i infinit, però que acaba per portar-nos al lloc on s’amaga el tresor. Aquest camí és la vida. El tresor ets tu, estimada María. Prova-ho. T’agradarà. Jo m’apuntaré al gimnàs.