Grand Tour

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

04 de setembre del 2025. 01:28

0 Comentaris

Des del segle XVIII fins a la Primera Guerra Mundial, generacions de joves europeus il·lustrats –especialment anglosaxons– van fer el denominat Grand Tour, un viatge iniciàtic, un Erasmus amb solera, a Grècia i Itàlia. Es parlava llavors de "la llei de Goethe" –que també el va fer– per descriure aquest impuls físic irrefrenable per fugir de la tristesa del nord d’Europa i llançar-se cap al Mediterrani i la seva llum sense dilació ni mesura. Alguns d’entre ells, com bé explica María Belmonte al seu meravellós Peregrinos de la belleza (ed. Acantilado) no van poder, des d’aquest pelegrinatge als llocs de l’Antiguitat, concebre la vida sense aquesta fuga emocional. Eren diletants, viatgers, elegants, infinitament llegits, alcohòlics molts, homosexuals gairebé tots, faldillers alguns, però, sobretot, audaços. Audaços per aconseguir sortir de la presó existencial en la qual es trobaven i voler viatjar cap al passat, una Arcàdia mental. La psicologia encara no ha dilucidat si fugir d’un mateix és bona o mala decisió. Si és valentia o covardia. L’homo viator que habitava en ells escapava de la seva circumstància per començar a viure, ja que l’anterior només havia sigut mera existència. Tot i que perseguien la bellesa, no els guiava un afany hedonista, sinó un esperit d’aventura que evoqués els clàssics que havien estudiat a Oxford i Cambridge. Amb el temps, aquest elenc d’escriptors –des de Byron a Goethe passant per Leigh Fermor o Lawrence Durrell– s’ampliaria a d’altres amb idèntic esperit, a altres latituds: Waugh a Abissínia, Thesiger a l’Aràbia, Bowles al Marroc... Tots són avui clàssics més o menys moderns. Quan un connecta amb l’ànima d’un país d’aquesta manera transcendental, és que hi ha una cosa més profunda, psíquica, que ens interpel·la. Potser són regustos d’una vida passada que encara ressonen en el nostre ésser. Escric des d’un racó de Sicília encara no corrupte per la metàstasi del turisme de masses. Molts viatges després, continuo sense saber què és el que tant m’agrada d’Itàlia, d’on ve el que aquí anomenen "il fascino". Tot i que vaig néixer al Mediterrani, soc un impostor: no soc parlador, ni especialment sociable, ni simpàtic, ni desmesurat, ni sentimental, ni melòman. Amb aquestes eines un llauraria millor la seva vida, ja que afegeixen intensitat i sentiment, més color i menys grisor. Per això Itàlia es manifesta en mi com una projecció vital, un lloc on redimir-me, tot i que no funcionin els autobusos ni la recollida d’escombraries. Ni falta que en fan. Per alguna cosa Goethe va deixar Weimar per Nàpols. No tindria cap sentit haver creat la Capella Palatina de Palerm o el conjunt de Siena, el Panteó de Roma o la cartoixa de San Martino si no es busqués exaltar la vida. Quan un trepitja aquests indrets, alguna cosa se li desbloqueja a l’ànima, i se sent impel·lit a convertir-se en la millor versió de si mateix. Aquesta epifania és total, i alleugereix el caràcter només de sentir la música de la seva llengua. Itàlia és una pastilla d’èxtasi, un estat d’ànim en el qual el plaer i l’esperit mai estan disputats, un lloc on es vesteix bé i es diu el bon dia amb sinceritat i no com a tràmit. A Itàlia fins i tot ve de gust anar a missa, ja que la bellesa ens acosta a Déu i la seva Església no és severa i admonitòria com la d’Espanya, sinó flexible i pietosa com els italians. Itàlia és, en el fons, un centre de rehabilitació civilitzacional i com més a prop es pot estar de la felicitat geogràfica. Aquests dies m’explicava una gran senyora del periodisme italià que, després d’un accident, va veure com el dit índex li quedava amputat. Terroritzada però lúcida, mentre sostenia el dit exempt com relíquia, augurava com podia ser el penós tràmit de reconstitució de la mà en un hospital sicilià en ple agost. Va apel·lar llavors a l’ànima italiana i va dir, desimbolta i mentidera, que era la primera pianista de la Scala de Milà. Davant la idea inconcebible de veure el seu patrimoni artístic minvat, els metges van fer una cirurgia d’urgència en espiral, com les columnes del baldaquí de Sant Pere, filigrana que van venir a estudiar des del Japó. El director de l’hospital va moure Roma amb Santiago per ampliar l’habitació i portar-li un piano perquè estigués com a casa. No van faltar flors i elogis en tota la convalescència. Doncs, ¿qui vol autobusos en hora quan es té el que de veritat importa.