Ripley

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

11 de d’abril del 2024. 00:06

0 Comentaris

Javier Puga Llopis

Dins de la morralla audiovisual en la qual nedem cada nit a l’arribar a casa, de tant en tant apareix en aquest mar de plàstic una petita joia que passa, en general, desapercebuda. Ripley, a Netflix, és la quarta adaptació cinematogràfica de la novel·la de Patricia Highsmith (El talent de Mr.Ripley 1955), una d’aquestes que cal llegir, ja que no deixa indiferent ningú. De les pel·lícules que s’han fet del llibre, destaca, per sobre de totes les altres, la d’Anthony Minghella de 1999, que, com gairebé tot el que va fer aquest director genial de vida massa breu –només es moren els bons–, és, segons la meva opinió, una obra mestra que he vist més de trenta vegades. Resulta tan inevitable com erroni comparar aquesta sèrie de vuit episodis amb el llargmetratge de Minghella, però val la pena apropar-se a aquesta nova reencarnació del famós estafador i sociòpata. La dirigeix Steven Zailllian, que va ser guionista de La llista de Schindler i la protagonitza Andrew Scott en el paper de Thomas Ripley. Aquest gasta una imatge a cavall de F. G. Lorca i Norman Bates. Té un aire bohemi i una mirada inquietant, si bé no té la calculada despreocupació i la profunditat del personatge de Highsmith, que tan bé reflecteix Matt Damon en la seva superba interpretació de la pel·lícula de Minghella. És més pla, amb idèntics reflexos psicopàtics, però sense aquest diletantisme juvenil ni aquesta passió barroca que guia els passos mentals de Damon/Ripley, i que suscita una certa emoció en qui no les té. El Ripley de Scott és un ésser més fred i amb menys arestes, un home a prop de la quarantena que menteix per sobreviure a la seva circumstància. En aquest preval l’estafa com a fi en si mateix i no tant com a mitjà per prosperar en la seva particular lluita de classes. Un pot empatitzar amb el pathos de tots els Ripleys en aquest joc de miralls trencats que han anat creant les diverses adaptacions d’aquesta novel·la ja universal, però no tant excitar-se amb la vilesa d’aquest últim Doppelgänger menys treballada en els racons i la filigrana de la seva ment malalta. Es troba a faltar en la sèrie més interacció amb Dickie Greenleaf, antagonista de Ripley. Ric hereu i fill pròdig que mai tornarà a la llar familiar, l’interpreta Johnny Flynn. Malgrat ser un personatge central, Adonis i model de suplantació de Ripley, el seu paper és massa fugaç per ser la nèmesi d’aquell, ni per poder dibuixar la relació ambigua i homoeròtica del guió, reduïda en aquest cas a una vaguíssima familiaritat que no entreveu ni tan sols amistat i que acaba de cop. Un dels personatges clau al film de Minghella és Freddie Miles, interpretat el 1999 per un immens Philip Seymour Hoffman –bis repetita: només es moren els bons–, que en fa prou amb tres escenes de la pel·lícula per enfosquir Damon i Jude Law. Aquest nou Miles és interpretat a la sèrie per una dona jove vestida d’home –Coco Sumner, filla de Sting i Trudie Styler–, que sembla mésun orfe d’una novel·la de Dickens que un patrici bon vivant de la Costa Est amb sobrepès, una ostentació postmoderna sense testosterona que no acaba de funcionar. En l’haver de la sèrie destaquen sens dubte l’estètica del rodatge en blanc i negre, entre el noir nord-americà, l’expressionisme alemany i el neorealisme italià, el joc de llums en homenatge a Caravaggio, un sempre encertat posicionament de càmera, amb picats i contrapicats de molt mèrit, una fotografia digna del millor Cartier-Bresson, i un excel·lent treball de localització que és un magne homenatge a la quotidiana monumentalitat d’Itàlia. La sèrie s’acosta més al text de la novel·la de Highsmith, i, si la seva principal virtut és la seva bella factura, el seu pecat capital és que no aconsegueix el just equilibri entre l’aclaparadora bellesa del decorat i la negra torbació del personatge. Aquesta alquímia fallida no impedeix que la història mantingui la seva tensió narrativa, fins i tot per a aquells que ja en coneixíem el desenllaç, en la qual un no deixa de desitjar que el dolent de múltiples màscares, atrapat en la seva teranyina personal i en la negació de la seva lletja realitat, no ho sigui per la policia –magnífic Maurizio Lombardi com el Ispettore Ravini–, per sortir-se finalment amb la seva.