Els que des de fa 20 anys esperem que José María Aznar ens demani perdó per dir-nos miserables per boca del ministre d’Interior del seu Govern, Ángel Acebes, pel delicte d’haver pensat –contra els seus interessos– que els atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid no havien sigut obra d’ETA (pensament que vaig expressar sense ser un superdotat ni disposar de la informació de què disposava el Govern a l’hora de produir-se els atemptats i tinc testimonis d’això) acabem de comprovar que podem esperar asseguts. És tanta la insensibilitat de l’antic líder de la dreta amb el dolor de les víctimes i tan gran és el cinisme, només a l’altura de la seva immoralitat. Perquè continuar negant l’evidència 20 anys després dels fets i d’haver sigut jutjats i condemnats els seus responsables (els que no es van immolar) ja no és autodefensa, és seguir insultant les víctimes i la intel·ligència dels espanyols.
Però no ens hauria d’agafar per sorpresa. Després de veure com els altres dos integrants del trio de les Açores reconeixien haver mentit en les acusacions al règim de Saddam Hussein que els van servir per justificar la invasió de l’Iraq, fins i tot a un d’ells, el britànic Tony Blair, demanar perdó als seus compatriotes, mentre Aznar seguia tretze són tretze, res podem esperar d’aquest personatge que durant vuit anys va guiar el destí d’aquest país, al qual pretén continuar subjugant des de l’ombra.
Cada cop que apareix a l’escena pública és per demostrar-nos que l’edat i l’experiència a alguns no els serveix per millorar, al revés: n’hi ha alguns, com ell, a qui només els serveix per augmentar la supèrbia. Cosa que per desgràcia comparteix amb algun altre expresident, però que en el seu cas és més greu, ateses les circumstàncies en què va abandonar el poder.
Demanar perdó
Així doncs, que Aznar torni a desempolsegar la mentida amb què va intentar cobrir la seva responsabilitat indirecta en els atemptats de l’11-M per haver-nos ficat en la guerra de l’Iraq, quan ni els seus s’atreveixen a fer-ho (que no és el moment d’acusacions és el màxim que s’han atrevit a dir aquests dies, a preguntes dels periodistes) indica que estem davant un miserable, perquè si pensem que el que diu ho creu de veritat llavors estaríem davant un dement. Els adjectius són gruixuts, ho reconec, però no en trobo al diccionari altres que descriguin millor el seu comportament.
En qualsevol cas, Aznar no va estar sol en aquells dies de dolorós record, tant pels atemptats com per l’actitud ignominiosa d’un Govern que va preferir mentir amb tal de no reconèixer les seves possibles culpes, fins i tot quan tothom sabia, dins i fora d’Espanya, que mentia. Al costat d’Aznar hi va estar el seu partit i diversos mitjans, algun dels quals encara continua sembrant dubtes sobre l’11-M de manera patètica. Així que no només Aznar ens hauria de demanar perdó, tant a les víctimes de l’11-M, a les quals fins i tot van arribar a insultar, com als que, per no combregar amb la seva gran mentida, vam ser titllats de miserables per un ministre el nom del qual vull recordar igual que dels de tants d’altres: Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato, Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, Pedro J. Ramírez, Federico Jiménez Losantos, Luis María Anson... Alguns van acabar processats o a la presó per corrupció amb el pas del temps, però d’altres continuen donant-nos lliçons de moralitat com el mateix Aznar, la vergonya del qual, si en tingués, l’obligaria a callar per sempre..
