L’orguenet de Montmartre

M’agraden els matins a Montmartre. Baixo la rue Burq, on hi ha un castanyer esplendorós avui despullat, i aterro a Abbesses, la seva vena cava. El barri ha perdut una mica de la mala nota de fa uns anys, aquesta que només tenen les ciutats que valen la pena, mantenint la seva bohèmia davant París, aquesta gran vila burgesa als peus del turó, aquest soci ineludible. La plaça de Pigalle uneix i separa la història d’aquestes dues ciutats, ja que Montmartre es considera sereníssima república davant el tràfec de la capital de França.

Pigalle sempre va ser el seu barri roig, tot i que avui ho és també de parelles joves calçats amb Vejas i fills d’un ros preocupant. Té molt de tràveling de pel·li dels 70, d’últim tango amb putes dealers i borratxos. Un decorat d’aquesta ciutat canalla a què cantava Dutronc en "Il est cinq heures...Paris s’éveille" i que Claude Lelouch travessa amb el seu Ferrari en la seva carrera per la ciutat des de l’antipòdica Avenue Foch, a "Rendez-vous", el seu curt de 1976. Els sex-shops i cabarets comparteixen vorera amb asts de kebab i lluminoses botigues de souvenirs que trenquen la unanimitat de la nit. Mentre els cafès d’asèpsia matcha i els restaurants vegans es multipliquen amenaçadors com gremlins, encara es veu en clarobscur alguna meretriu, una fotografia de Brassaï a peu ferm en el fred mineral dels carrerons tributaris d’aquest riu de neons.

Montmartre és una manera de viure, una comunitat foral annexa però no aliena a París, una parròquia entossudida a preservar les seves tradicions, des de la festa de la vieira a la del vi nou. Perquè Montmartre fa olor de vi. L’habita un bastió de soldats de la vida, supervivents dels seus propis vicis i atrinxerats davant el contagi burgès. Recorren els seus carrers sense pressa ni descans, com si trepitjant l’asfalt fessin vigília davant l’invasor i verema de les seves essències.

En aquesta cort dels miracles el rei era sens dubte Michou, un home oxigenat, sempre vestit de blau Klein i imitador de totes les estrelles de la "chanson"; una barreja d’Elton John i Marujita Díaz, propietari d’un cabaret kitsch, on una vegada a l’any convidava a sopar tots els descamisats del lloc. Michou va ser institució i la seva empremta segueix indeleble en el que va ser el seu regne.

Si Michou va ser el seu rei, la seva tsarina va ser Dalida, el palau de la qual dalt de la "butte" és lloc de peregrinació. Dalida va ser una bonica anomalia italoegípcia que des de París va triomfar al món sencer, amb el seu accent inaudit i una veu profunda que aconseguia portar-nos de la joia a la melancolia en tres minuts, un demiürg entre Raffaella Carrà i Umm Kulthum.

Montmartre és una taula rodona de gent a qui, com a la presó o al Cel, mai se’ls ha de preguntar pel seu passat, doncs en van fugir cap a la muntanya. Hi ha allà petimetres pintorescos que a un li generen simpatia. Un d’ells és el tocador d’orguenet del barri. Avui l’he vist a Abbesses, al costat de la peixateria que fa cantonada amb Lepic.

Porta barba de llop de mar i posa la mirada lluny, com atalaiant les tempestes que la vida anuncia amb timidesa, mentre el seu instrument ronca clàssics de la música francesa passats sota el sedàs monòton de la seva pianola. No passa res per alt, mentre dona voltes a la maneta, cobert amb una gorra i abillat amb un bonic jaquetó de cuir verd, com tot just sortit del maquis. Del manillar del seu tricicle penja un pot de llauna en el qual alguns vianants deixen caure unes monedes, un raspall dominical la dringadissa del qual ressona a tot el carrer en un eco de fugaç festeig.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Als seus peus, al costat del carro, el vell té apilats diversos cartrons puntejats, les partitures que l’orguenet engoleix abans d’escopir les seves versions de Piaf a ritme de xotis. El gir del mànec no pot ser massa piano, ja que hi ha risc de fer caure el vianant en una tristesa irreversible, ni massa allegro, perquè les notes s’atropellen entre si i es precipiten al buit.

Acabat el seu repertori, recull els estris i arrossega el seu instrument i els seus cent quilos de pes fins al bistró més pròxim. L’aparca en una cantonada, com si fos el seu gos pigall, abans de recolzar-se a la barra i pagar amb aquesta suma de voluntats el primer o segon pastís del dia, perquè a Montmartre és de llei treballar per viure. El contrari, bé ho saben, només condueix a la mort.