Assalt de l’extrema dreta

El 2024 serà un any electoral determinant per a la democràcia en els dos costats de l’Atlàntic. A Europa, correm el risc de desnaturalitzar o buidar el projecte d’integració per la influència de l’extrema dreta, una decisió que tindria un impacte global. La majoria dels conservadors han decidit aixecar les seves línies vermelles i s’ha instal·lat una dinàmica de cooperació amb l’extrema dreta que pretenen imposar a la UE.

Per enfrontar-nos a tot això, el primer que hauríem de reconèixer és que les democràcies no disposem de manual per enfrontar-los. No hi ha una guia clara amb indicacions sobre com es pot minimitzar el seu impacte electoral i rellevància social. Ara bé, sí que hem après algunes lliçons i tenim algunes certeses i intuïcions sobre la naturalesa d’aquest fenomen: sabem de què es nodreix i coneixem els seus missatges, com opera i com guanya influència.

L’extrema dreta s’aprofita de les esquerdes dels nostres sistemes democràtics, proclama visibilitzar aquells que se senten exclosos del sistema i actua com un vehicle per a la ira i el ressentiment. Explota la incertesa i s’alimenta de la por dels més vulnerables. Instrumentalitza ferides obertes, però lluny de proposar solucions, hi llança sal a sobre per multiplicar els seus vots.

La nova dreta radical funciona com a fre de mà electoral davant els canvis i avenços que s’estan produint: des de les polítiques de gènere fins a la immigració, passant per l’acció climàtica, negant consensos científics bàsics sobre tot això. Apel·la a una nostàlgia d’un passat imaginari i ho combina amb el furor identitari, el més efectiu paraigua emocional. Ho combina amb discursos disruptius que operen eficaçment en els algoritmes i la dopamina instantània que ofereixen les xarxes socials.

L’extrema dreta sempre és efectiva per intoxicar la conversa pública i el comportament de la resta d’actors polítics. El seu èxit més gran ha sigut aconseguir importants aliances amb una dreta tradicional en retrocés. Aquest ha sigut el més perillós canvi que ens deixa l’últim cicle electoral a Europa. Normalitzar la seva presència en les institucions i el seu impacte en el disseny de polítiques públiques. Aquells conservadors que pretenen domar aquest tigre per obtenir parcel·les de poder poden acabar devorats pel seu propi curtterminisme.

A Brussel·les, una part del PP europeu, encapçalada pel seu líder, Manfred Weber, voldria refer els equilibris polítics important els acords que ja veiem a diverses capitals entre conservadors i extrema dreta. Un aprenent de bruixot que té en Alberto Núñez Feijóo un dels seus grans aliats per amplificar la seva estratègia. Aquest joc de poder podria enverinar el projecte europeu, moure’n el centre de gravetat a la dreta i acabar amb el sa equilibri de forces basat en la cooperació entre socialistes, liberals i cristianodemòcrates present des de la seva creació. Aquesta serà la veritable decisió de les eleccions europees de juny del 2024.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La socialdemocràcia no només fa una crida a parar els peus a l’extrema dreta. Proposa fer front a les causes estructurals del seu auge i millorar substancialment les condicions laborals i de vida de la ciutadania. És necessari acompanyar els profunds canvis que s’estan produint en la nostra societat, desenvolupar amortidors que minimitzin i en compensin les conseqüències i generar mecanismes de protecció i certesa davant discursos de l’odi que normalitzen la violència.

Els progressistes de tot Europa reconeixen que el govern més efectiu per lluitar contra l’extrema dreta ha sigut el d’Espanya, i la seva força serà la nostra gran aportació per a les pròximes europees, crucials per al futur d’Europa.