El raïm de la nit de Cap d’Any amb Jack Lemmon

Recordo les nits de Cap d’Any a Studio 54, la discoteca del Paral·lel, així batejada en honor del mític local novaiorquès. Recordo, sí, del bum bum bum que reverberava a les parets negres, dels pentinats i les pintes que lluíem, de la mescladissa del paisanatge i sobretot del moment estel·lar en què, des de l’enorme llum d’aranya, una pluja de confeti i globus es vessava sobre l’èxtasi de la multitud a la pista central.

També, de la xocolata calenta en gotets de plàstic. Ah, quins temps; el bombolleig de la Barcelona dels vuitanta i l’energia de llavors, quan, en absència de taxis i sobre uns talons de categoria, et plantaves al Drugstore de passeig de Gràcia en quatre gambades i sense que es ressentissin els turmells, mentre el primer dia de l’any començava a clarejar sobre els terrats.

Ara, en canvi, els plans per a l’última nit es mantenen esfilagarsats fins a l’últim minut. Si algú aconsegueix treure’m de casa, sortiré com un cibulet acabat d’arrencar i amb el pijama (metafòric) sota de l’abric, igual que Jack Lemmon a L’apartament. A la pel·lícula, encarna un oficinista de tants que, a fi d’ascendir en la companyia d’assegurances on treballa, deixa el seu piset de solter a alguns capitostos, senyors casats, perquè puguin fer una bauxa amb la secretària de torn o amb l’ascensorista: la bellíssima Shirley MacLaine (per cert, complirà 90 anys l’abril que ve).

No recordo si a L’apartament figura que és la nit de Nadal o la nit de Cap d’Any. És igual. En aquest ambient festiu, de serpentina i despiporre, el gran Jack Lemmon, amb el pijama sota els pantalons, crec, es veu obligat a matar el temps bevent martinis en una cocteleria, un rere l’altre, mentre va component una flor sobre la barra amb les olives pertinents enfilades en els seus escuradents. Acaba ballant amb una desconeguda fins que pot tornar a casa, una vegada ha acabat la festeta aliena al seu saló. Des que la vaig veure per primera vegada, tinc ganes de colar els espaguetis amb una raqueta de tennis.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

AL SOFÀ

Ben mirat, no seria mala opció menjar-se el raïm a casona, al sofà, tornant a disfrutar de la pel·li després de les campanades. Quina obra mestra es va marcar Billy Wilder amb un guió perfecte que pivota sobre tres simples objectes: una clau –la de l’apartament per a les cites–, el mirall trencat d’una polvorera i un tap de suro de xampany. Quins diàlegs. Un any tan erràtic com el 2023, ple de violència i girs de trama, mereix un final de recolliment i bata de quadros. De jugar al Remigio amb cartes de pòquer. De veure-les venir, de remenar les cartes amb calma i confiança, i veure què passa. "Shut up and deal", li diu Shirley MacLaine al seu enamorat Lemmon. No digui res més i jugui.