Fracàs del català a Europa
Per a l'òptim funcionament de la UE, no és bo ampliar el nombre de llengües oficials i de treball, l'assenyat seria quedar-nos amb només mitja dotzena, les més parlades, i l'anglès com a llengua franca
Durant molts anys, els nacionalistes han retret als governs espanyols impedir que el català fos oficial a la UE. Semblava que si Espanya el defensava amb determinació era fàcil aconseguir-ho, atenent que és una llengua amb més parlants que moltes d’altres. Que aquesta vegada encara no s’hagi aconseguit, malgrat la presidència espanyola de la Unió, i que el Govern de Pedro Sánchez s’ha ofert a pagar el cost de les traduccions, cosa que és tramposa perquè el reglament estipula que és una despesa comuna, evidencia la complexitat de la construcció europea i altres problemes que des de Catalunya no es volen veure. Curiosament, els països més recelosos són els més petits (Suècia, Finlàndia o els bàltics), que no ho veuen necessari ni prioritari, els sembla car i sobretot temen un efecte contagi interior. Espanya no és una excepció en diversitat lingüística, més aviat és un exemple d’excel·lència en reconeixement cap a totes les seves llengües, una cosa que els independentistes no volen veure perquè trenca amb el seu clixé hispanòfob. Quan Josep Borrell va ser president de l’Eurocambra ja es va plantejar aquesta reivindicació, i va tenir més rebuig que ara. Amb tot, el català sí que té un estatus a Europa: és llengua de comunicació de les institucions comunitàries amb la ciutadania i es tradueixen les publicacions més importants.
Per a l’òptim funcionament de la UE, no és bo ampliar el nombre de llengües oficials i de treball, l’assenyat seria quedar-nos amb només mitja dotzena, les més parlades, i l’anglès com a llengua franca. El dispendi de la nostra torre de Babel és enorme i d’una gran complexitat. Però aquesta reducció racional no és possible perquè seria explicat com un greuge pels polítics de les llengües excloses. I ja sabem com actua el nacionalisme, aquí i a tot arreu. Per tant, no veig cap argument per negar a totes les llengües que siguin cooficials en els Vint-i-set el mateix dret que les altres a ser-ho també a Europa. El problema per al català no és Espanya, sinó la unanimitat que s’exigeix per modificar els tractats i reglaments europeus.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
