Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La violència, la tempesta que l’Equador no va veure a temps
A l’Equador, la violència se’ns ha anat escolant dia rere dia, al principi, com la pluja per una gotera imperceptible, després va inundar la casa com un xàfec a través d’un sostre deixat i ara és un huracà que s’ho emporta tot. A poc a poc, la narcoviolència va anar entrant a casa nostra, en el dia a dia dels equatorians, els que només fa un parell de dècades ens vantàvem que l’Equador era una illa de pau.
Ens vam descuidar. Crèiem que la violència era lluny, en la ficció només. Era un assumpte de pel·lícula, de les sèries, de les telenovel·les que cada nit van anar mostrant-nos com era ser un narco. I tan dolent no semblava. Aconseguies diners fàcilment, vivies amb grans luxes, vesties bé, et respectaven, et temien. Per enfrontar els enemics, contractaves un exèrcit i ja. Veies el protagonista sortir des de baix, des de la pobresa, des d’alguna marginalitat i des d’aquí creava un nou poder, un de més gran que el dels poderosos de llinatge, sempre tan indolents. Aquesta ètica i aquesta estètica es van anar normalitzant de mica en mica, tornant-se un paisatge quotidià, reconeixible, imitable. Van anar arrelant, entre anunci i anunci.
Ens vam descuidar. Crèiem que la narcoviolencia real, no la de la ficció, passava en altres països. Uns de molt pròxims, d’altres de més allunyats, però en qualsevol cas fora d’aquí. Les fronteres ens protegien; sí, les fronteres, aquestes línies imaginàries. Però just aquí, en especial a la frontera nord de l’Equador, la pluja del narcotràfic es va escolar per una gotera cada cop més gran i va anar inundant-ho tot. Una gotera creada per la ineficiència, quan no absència de l’Estat en els aspectes clau de l’educació, la salut i l’ocupació. Els estupefaents s’han anat filtrant de mica en mica per aquesta porosa frontera. Les autoritats repetien davant les càmeres i davant els electors: «Només som un país de pas de la droga», com si ser-ho no fos ja molt greu. El problema realment greu, ens insistien, era on la produeixen. Allà és on es maten pel poder. Allà és on se segresta, on s’extorsiona. Aquí no, aquí hem d’aturar els carregaments. I potser era veritat. Però el narco l’única cosa que no sap és parar. Llavors, necessitava millorar el tràfic, amb control dels ports, les carreteres, les pistes aèries... Necessitava garantir-se la impunitat, controlant els jutjats i les presons. I va veure que ho podia aconseguir amb diners, total, li sobraven. O amb amenaces, total, li faltaven escrúpols. Però va veure que també era molt convenient fer-ho cooptant el poder polític i judicial; total, li sobraven diners i amenaces.
Ens vam descuidar. El narcotràfic va continuar avançant. Si ja tenies el millor país per al tràfic de droga cap als grans mercats, ¿per què no crear també un mercat local? I així, els nens i els nois van ser buscats a les escoles i col·legis per convertir-los en consumidors i en microtraficants, dependents de la droga que necessiten vendre per, al seu torn, tenir diners per consumir. I les guerres de les bandes locals que disputen el control d’aquest negoci de formiga van arribar als barris, fins a la porta de casa nostra. A moltes llars, les mares veuen com els seus fills queden lligats, potser per sempre, a unes bossetes que costen un dòlar o una mica més, amb mínims grams de droga que han de vendre o consumir per seguir vivi... perdó, morint.
Ens vam descuidar La violència se’ns va anar ficant a casa i en la vida pública i vam anar construint el país de la baralla. Hi va haver qui va fer de la confrontació una manera de governar. El pobre havia de fer front al ric explotador, el sud empobrit al nord hegemònic, el progressista al neoliberal, el militant al periodista mentider, el patriota a l’alienat. Enmig de discursos de progrés i benestar, un president trencava diaris, insultava adversaris, injuriava polítics d’altres bàndols... tot per la cadena nacional i, certament, amb l’aplaudiment de la majoria. I així, aconseguir el poder per imposar-se sobre l’altre es va tornar en la tasca de la política. Més que el divideix i guanyaràs, es va tractar de l’aniquila i guanyaràs. I si el president ho feia, qualsevol podia. Però no només els seus seguidors, sinó també els seus opositors. I llavors, el viceversa va regnar. Els liberals contra l’esquerra ratera, els generadors de riquesa contra els llançapedres, el nord desenvolupat versus el sud fallit, el periodista contra el polític que sempre enganya. Després, qualsevol camp de confrontació era possible: l’ecologista compromès versus l’extractivista ambiciós, o el petroler responsable contra l’ambientalista dogmàtic. Foc contra foc en qualsevol tema. D’això han tractat les relacions socials i polítiques a l’Equador els últims 15 anys. Sempre, descartant la raó de l’altre.
I els vam fer el joc. Ens vam tornar una societat de bons i dolents. Jo, per descomptat, soc el bo, mai el dolent, soc el que està sempre fa el que és correcte, el que sempre té la raó. L’altre, l’altre és el dolent, l’equivocat, el retrògrad, el beneit, l’ingenu, el malfactor, el tio de mala fe. ¿No em creu? Revisi qualsevol declaració política a l’Equador l’últim any. Veurà que el format del discurs, sigui del bàndol polític que sigui, és: nosaltres, els bons, fem el que és correcte i vencerem els altres, els dolents, els que actuen de forma deshonesta. I això que es magnifica diàriament en la política s’experimenta també en la ciutadania, que moltes vegades no s’identifica per allò amb què està a favor sinó per allò amb què està en contra. Això no és lluita de classes, són lluites de tota classe.
I ens equivoquem. No vam comprendre l’estat de penetració del negoci narco. Així, quan el març del 2018 grups armats de Colòmbia van segrestar un equip periodístic del diari ‘El Comercio’ els seus col·legues pensàvem que era qüestió de resistir, d’esperar que les negociacions transcorreguessin perquè tornessin. No, no els convenia matar periodistes que no tenien res a veure amb la seva guerra. No, no els matarien; no tenint en compte que tot el país estava pendent del cas, que hi havia una mobilització generalitzada demanant la seva llibertat... Però sí, els van matar. Van matar Efraín Segarra, Javier Ortega i Paúl Rivas, companys inoblidables. El seu assassinat ens va mostrar que el narcotràfic amb els seus llargs tentacles estava disposat a tot per mantenir el seu poder. D’aquí vam passar a més atacs contra la premsa, a amenaces contra candidats, a assassinar autoritats elegides a les urnes i, ara, al magnicidi de Fernando Villavicencio, candidat presidencial.
I pot ser que n’hi hagi d’altres que s’estiguin equivocant. Potser qui, astorat, veu aquest drama equatorià, des d’Europa per exemple, comparteixi aquest dolor, però al final del dia digui, com nosaltres vam dir, «és una cosa que passa lluny». I no se n’adoni que el vent que porta la tempesta a l’Equador bufa, en bona mesura, des d’Europa. És un vent carregat d’euros, de dòlars, provinent de persones capaces de pagar increïbles quantitats de diners per una pols blanca de què depenen per estar bé, per divertir-se o per satisfer una addicció malaltissa que els consumeix la vida. Tot per a beneplàcit dels narcotraficants que, amb tants diners, continuen creant països de gent que només veu com a solució anar-se’n. Però, ¿on? Als EUA, és clar, o, per descomptat, a Europa, llocs on potser els costi molt entrar, on potser no siguin ben rebuts i on, per tant, anirà niant la violència, creixent a poc a poc, copant-ho tot, de forma imparable.
¿Hi ha cap més sortida a part de l’èxode? La més pacífica és que tothom deixi de consumir drogues, ja que el consum manté aquest negoci criminal. La més completa és que l’Estat faci el seu paper, que faci acte de presència amb les seves institucions per donar oportunitats reals, positives als nens i joves, en especial a les zones de frontera. Però aquest sembla el concurs de quina solució és la més utòpica.
Potser hauríem de començar ja per no descuidar-nos, per entendre millor el que passa al nostre voltant, al nostre país, al nostre continent, al nostre món. No mirar a una altra banda sinó de front a aquesta molt dura realitat per canviar-la, no només per suportar-la.
