Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Màniga curta o màniga llarga?
El mànigacurtisme pot derivar cap a una aberració imperdonable: la samarreta de tirants
zentauroepp47947658 barcelona 29 04 2019 icult photocall con jeremy irons qu190429192943
Fa cosa de mes i mig, abans que se’ns tiressin a sobre aquestes calors de l’avern, Juan Tallón (‘Obra maestra’, Anagrama) va llançar, en aquesta tribuna i des d’Ourense, una andanada contra la camisa de màniga curta a l’estiu, al considerar-la una «peça buida» amb un ús que tira per la borda qualsevol indici de classe. Les samarretes són un altre tema, deia. I els polos —afegim—, anomenats niquis en el desenvolupisme, aquest abillament de punt, amb coll, cordat per davant en la part superior, amb cocodril, llorers o sense res. Poc després, un altre escriptor, José Antonio Montano (‘Inspiración para leer’, Jot Down Books), recollia el guant en ‘The Objective’ i, des de la tòrrida Màlaga, carregava contra la «cursileria» del mànigallargisme canicular i els seus defensors, «eccehomos estiuencs» assolats per l’anhel culpable d’haver de pujar les mànigues tota l’estona, de lluitar amb l’«orugament» entorn dels seus braços, ja que aquests «punys de camisa flàccids» insisteixen a desplegar-se de seguida. Un desfici. La condemna tèxtil de Sísif. Així, el refrescant i inofensiu debat, potser l’única serp estival que naixerà aquest any al terrari, s’ha enfilat fins a Twitter i s’ha enriquit amb inestimables contribucions d’escriptors com Sergio del Molino, Carlos Mayoral, Mercedes Cebrián, Rodrigo Blanco Calderón i Ignacio Vidal-Folch, per a qui la camisa de màniga curta és «una vulgaritat trista amb tuf a franquisme i a oficina sinistra».
Doncs res, si hi ha polèmica, fiquem-nos-hi. Sobretot perquè va de primera al mig de la calor, quan toca arremangar-se per escriure aquestes línies, amb què em tiro a la piscina mitjançant una aposta: convido a dinar la persona que trobi una fotografia en camisa de màniga curta, una de sola, de Marcello Mastroianni, emblema de l’elegància natural mediterrània. O de Jeremy Irons. Fins i tot entenent la virtut intel·lectual de la vestimenta amputada (la simplificació), el mànigacurstisme enclou un problema estètic que es bifurca: d’una banda, (mostrar) menys és més a partir de certa edat i, per una altra, la peça pot derivar cap a altres aberracions imperdonables: la samarreta de tirants, les bermudes (o pitjor encara, els ‘shorts’) i les xancletes de goma. La samarreta imperi només la hi perdono al meu pare en la intimitat domèstica i mai a la taula.
Entretots
Per a la xafogor tropical es va inventar la guaiabera, de cotó o lli, aquesta vestimenta elegant, adornada amb sacsons verticals, i butxaques a la pitrera i als faldons (la guaiabera de màniga curta és una altra atrocitat). En la combustió de l’Havana, el poeta Lezama Lima vestia invariablement de coll i corbata i, segons Cabrera Infante, solia fer broma amb la següent salutació: «Vegi’m aquí en la meva armilla mozartina sobre el meu ventre wagnerià». Si un cavaller té calor, s’aguanta o s’apuja les mànigues. L’arremangar-se indica actitud, predisposició, gosadia. Millor vestir màniga llarga per si de cas. Els alemanys van muntar dues guerres i les van perdre les dues. En la segona, diu Josep Pla, els va sorprendre l’hivern a Rússia amb màniga curta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
