Cine: Los cuerpos impacientes

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

25 de febrer del 2022. 14:44

0 Comentaris

Amb motiu de l’estrena del seu primer llarg a Sundance, la pel·lícula de terror ‘Cerdita’, Carlota Pereda parlava de com d’inspiradora havia sigut per a ella la manera que té Claire Denis de filmar els cossos. Citava com a influència principal ‘Trouble every day’ (2001), film en què la cineasta francesa utilitza el canibalisme per explorar el desig a través dels cossos. La pel·lícula de Pereda coincideix en el temps amb unes altres dues propostes, també firmades per directores, en què el cos és essencial. No només perquè estiguin en primer pla i la càmera els recorri i s’hi aturi constantment, sinó perquè la història (tant íntima com social) dels seus personatges, tots femenins, està explicada a través d’aquests cossos. Són ‘La hija oscura’ (2021), ja estrenada, i ‘El acontecimiento’ (2021), que arribarà als cines el 18 de març. La primera, el debut en la direcció de l’actriu Maggie Gyllenhaal, està inspirada en una novel·la d’Elena Ferrante i parla de maternitats no idíl·liques i de la impossibilitat d’escapar-se de la culpa, fins i tot quan no hi ha penediment. I cobreix dos moments en la vida del protagonista. En el present és una dona de 47 anys (Olivia Colman) que passa unes vacances sola en un poble costaner. En el passat, una noia d’uns vint anys (Jessie Buckley) que se sent superada pels seus estudis i per les cures de les seves dues filles petites. Gyllenhaal explica la història del personatge a través del cos, mostra com la decisió que pren en un moment donat de la seva vida canvia, entre altres coses, el seu llenguatge corporal, el lloc que ocupa a la seva pròpia pell. El cos inquiet i anhelós de la protagonista al passat, una dona que necessita tocar i ser tocada, és en el present un cos retret, insegur i amb dificultats per llegir l’altre. És sorprenent com Gyllenhaal i, per descomptat, les seves actrius, exploren i reivindiquen el cos com el millor lloc des del qual explicar els personatges i les seves històries. Molt diferent, ‘El acontecimiento’, dirigida per la francesa Audrey Diwan i guanyadora del Lleó d’Or a Venècia, està ambientada a França el 1963 i adapta un llibre autobiogràfic d’Annie Ernaux en què explica que, sent estudiant de filologia a Ruan, es va quedar embarassada i va decidir avortar en un país on l’avortament estava penalitzat amb presó. Com Gyllenhaal, Diwan explica la història de la protagonista a través del cos. Anne (Anamaria Vartolomei) no vol tenir un fill en aquell moment i la societat li nega aquesta possibilitat. I la directora explora tota la dimensió política d’aquesta història des de l’observació, a estones necessàriament incòmoda, d’aquest cos jove i viu, canviant, injustament jutjat i, desgraciadament, envaït amb violència i agonitzant de dolor quan l’única sortida és l’avortament clandestí. ‘La hija oscura’, ‘El acontecimiento’ i, probablement, ‘Cerdita’ no són les úniques pel·lícules recents que posen el focus i expliquen a través del cos. ‘Titane’, sense anar més lluny, és un altre cas contundent. Però el segrest del cine actual pel relat, pels temes i, en una altra línia, per les presses, genera massa pel·lícules en què els cossos són només esbossos, pretextos mig dibuixats o mal dibuixats per explicar una història. Els falta corporeïtat, vida, moviment. Que una nova generació de cineastes (els títols citats fins aquí són els primers o segons llargs de les autores), la majoria dones, expliquin a través del cossos i els tornin a donar valor és una cosa important i interessant, i cal rumiar-hi.