Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La guerra interminable

De poc ens ha servit la història del segle XX (ni la de tots els segles anteriors) quan veiem com estem a punt de repetir els seus pitjors passatges amb conseqüències encara més imprevisibles per la capacitat destructiva de l’armament actual

3
Es llegeix en minuts
La guerra interminable

Com la generació de les fulles, així és la dels homes. Així diu el guerrer troià Glauc a l’aqueu Diomedes aturant-se enmig de la batalla al reconèixer-se segons ens explica Homer a ‘La Ilíada’. I prossegueix Glauc: «Escampa el vent les fulles per terra i el bosc les fa brollar de nou quan reverdeix, a l’arribar la primavera / Igual passa amb els homes: una generació brolla i una altra mor».

La guerra és el pare de totes les coses, va dir tres segles després Heràclit, indicant que, tot i que la humanitat aspira constantment a la pau, la guerra li és intrínseca perquè tot el que existeix està en permanent conflicte, començant pels homes, sempre en guerra amb nosaltres mateixos. Com diu Kobo Abe, l’escriptor japonès, la pau com a antítesi radical de la guerra no existeix, només és una il·lusió, perquè la pau significaria el buidament absolut de les passions.

Notícies relacionades

Estem vivint aquests dies dues guerres, una de política i militar entre dos països (i algun més a l’ombra) i una altra de política i personal en el nostre, totes dues perfectament identificables i equiparables a totes les que la humanitat ha viscut en la seva història. Des dels seus primers temps, les guerres militars i polítiques han tingut les mateixes característiques, només canvien les formes. El poder, el motor del món, és el mateix des de la prehistòria i res canvia excepte la manera de disputar-lo i les armes. Perfectament Putin i Zelenski, el president rus i l’ucraïnès, o Pablo Casado i Isabel Ayuso, els dirigents del Partit Popular espanyol, podrien aturar-se enmig de la batalla i repetir les paraules de Glauc, aquestes que ens acompanyen des de fa vint-i-vuit segles. Com ell (i com el seu adversari, l’aqueu Diomedes), tant Putin com Zelenski i com Casado i Ayuso formen part de l’espècie humana, aquesta que mor i es reprodueix amb cada generació. Però no ho faran. Com els guerrers homèrics, continuaran amb la seva lluita a mort perquè l’ambició i l’odi els han deixat empremta. Guanyi qui guanyi serà la guerra la que triomfarà, aquest pare del que tot ve i que ens acompanya des que existim i que es reprodueix amb cada generació.

De poc ens ha servit la història del segle XX (ni la de tots els segles anteriors) quan veiem com estem a punt de repetir els seus pitjors passatges amb conseqüències encara més imprevisibles per la capacitat destructiva de l’armament actual, en el cas de l’enfrontament a l’est d’Europa. En el de la política espanyola, el que es repeteixen són els models inveterats, aquests que han inspirat tantes novel·les i tant de cine, des de les intrigues i lluites palatines de l’antiga Roma fins a les de la Florència del Renaixement. Aquesta continuació de la guerra per altres mitjans que és la política en poc es distingeix de la militar tret de l’asèpsia, ja que la crueltat moral pot arribar a ser pitjor que la física. Les imatges d’aquests dies a les trinxeres del Partit Popular no es diferencien tant del que veiem en les que separen Ucraïna i Rússia al marge dels uniformes. Els rostres dels contendents ho diuen tot sense necessitat de parlar. I la tensió que destil·len contamina tant la pau com els bombardejos. Que des d’Homer res ha canviat i que, com assenyalava Heràclit, la guerra continua sent el pare de totes les coses és una cosa que ja sabíem, però afligeix tornar a comprovar-ho. Va dir Strindberg: «Sento llàstima de l’home». I les seves paraules també ressonen juntament amb les dels anteriors.