El què i el com

L’anunci arriba després de la controvertida ratificació per part del Suprem de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que qüestiona el model lingüístic escolar vigent, i amb la necessitat apressant de la renovació del consell de govern d’uns mitjans públics catalans que fa més de sis anys que està caducat.

El model lingüisticoescolar d’una banda i els mitjans de comunicació públics van ser, en bona mesura, les dues palanques fonamentals que van permetre la recuperació de la llengua catalana després de la dictadura.

Sobre la primera qüestió, vagi per endavant una consideració: es tracta d’un debat clarament més enverinat fora que dins les aules, on els casos de conflictes lingüístics han sigut històricament, i són encara avui, molt reduïts. Que sigui així és bon senyal, però també sembla crucial que es reconstrueixi un consens polític. S’ha recordat últimament com el model de conjunció lingüística de què disposem (una única xarxa escolar en català, que no divideix els alumnes per raons idiomàtiques), deriva –amb les degudes adaptacions al llarg del temps– del consens que va acompanyar el naixement de la Llei de Normalització Lingüística de 1983, que no va obtenir cap vot en contra. També s’ha recordat, amb raó, que el nacionalisme català plantejava la doble xarxa escolar. Es va aprovar el projecte forjat pel PSC i el PSUC i tant ERC, com sobre tot CiU, van retirar els seus plantejaments inicials, amb l’objecte d’una solució que no només era més inclusiva, sinó més compartida. Aquest consens excepcional va ser la veritable garantia del seu blindatge, acompanyada per un pacte tàcit que vinculava tots els actors al compromís de no frivolitzar ni instrumentalitzar la llengua, i encara menys en l’àmbit de l’escola. De fet, fins i tot en la reforma de la llei que es va fer el 1998 (la Llei de Política Lingüística), aprovada sense els vots del PP i d’ERC, el model lingüisticoescolar va continuar tenint un consens molt sòlid i, en tot cas, el debat va ser interromput i racional.

Sobre la segona qüestió, també cal recordar que el naixement de la televisió i de la ràdio pública catalana va ser àmpliament compartit. Més freqüents van ser les polèmiques entorn d’alguns dels continguts vehiculats, però durant moltes dècades es va mantenir alt el prestigi de què van gaudir, i, sobretot, a cap força política se li hauria ocorregut posar en dubte la conveniència de la seva existència.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La pregunta és quan i com va començar a canviar tot. I, en aquest sentit, és veritat que l’aparició de Ciutadans trencaria el consens, a l’impugnar el model lingüístic escolar a la meitat dels anys 2000. Però també és veritat que el creixement dels taronges –i, conseqüentment, la importància d’aquesta impugnació–, no va ser significativa fins al 2012, quan van passar de tres a nou diputats. I no va créixer de manera exponencial primer el 2015 i després, encara més, fins al 2017, mentre cada vegada més s’evidenciava també una perillosa correspondència entre preferències de vot i mitjans de comunicació consumits, sancionant com els mitjans públics catalans parlaven només a una part de la ciutadania. Són els anys de la fase àlgida del procés i de la ruptura de tota una sèrie de consensos que han tensionat sobre manera la ciutadania, polititzant les qüestions identitàries, culturals, i també lingüístiques.  

És d’esperar que, ara, el país es trobi en una fase de distensió –malgrat la tasca incessant d’aquells que a banda i banda només viuen del conflicte– i, probablement, hi hagi espai per intentar reconduir la situació, sobre la base de nous pactes, nous compromisos i el reconeixement de tots els actors. Per utilitzar les paraules del president Aragonès, la clau de l’èxit d’un «nou acord en matèria de política lingüística i per al necessari avenç de la llengua catalana» –a l’escola, en els mitjans i a les noves plataformes– està en el mètode. Més important que els continguts concrets, la seva eficàcia dependrà del to del debat i de la participació del més alt i divers nombre d’actors polítics. En aquesta qüestió no es tracta només del què, sinó, sobretot, del com.