Drames Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Els rics també ploren

La ficció contemporània ha detectat que, avui, el luxe no és una opció com a fantasia escapista

No és res nou. El sofriment dels rics ha sigut sempre motor de ficcions de tot tipus, del melodrama d’època més sofisticat al culebró televisiu més barroer. També ho han sigut, per descomptat, la despreocupació i l’alegria de les vides sense estretors econòmiques, l’atractiu del luxe, la possibilitat de complir els somnis quan arribar a final de mes no és, ni de lluny, una cosa que inquieti els personatges. No obstant, ¿és possible que els temps determinin com ens acostem a aquestes històries? ¿És possible que determinin com són (i com ens hi acostem) les sèries i pel·lícules en què les cases són de luxe, les robes són caríssimes, les professions semblen inventades i els personatges viatgen sempre? Coincideixen en el temps diverses propostes, totes molt diferents, en què els personatges pateixen molt, moltíssim, per totes les raons del món menys per no arribar a final de mes. L’any passat va arribar ‘La voz humana’, de Pedro Almodóvar, curt en què Tilda Swinton plora al desamor vestida d’alta costura i envoltada d’objectes cars. Aquest any s’han estrenat dues sèries extraordinàries sobre crisi de parella: ‘Secretos de un matrimonio’ i la tercera temporada de ‘Master of none’. En aquestes els personatges s’ho passen molt malament, però ho fan a l’empara de cases increïbles i mai per qüestions de precarietat. Tampoc passen penúries econòmiques els protagonistes de dues sèries fonamentals més d’aquest any, propostes d’una naturalesa més lúdica. Una és ‘The White Lotus’, sàtira esmolada –i pur Twitter– dels rics (i la diferència de classes) explicada a partir dels hostes d’un ‘resort’ de luxe. L’altra és ‘Succession’, sèrie que va per la tercera temporada i ha convertit la batalla familiar per l’herència d’un imperi mediàtic en un culebró colossal. I d’aquí res s’estrenen dues pel·lícules més amb històries tràgicament marcades per la riquesa: ‘Spencer’, en què Pablo Larraín aborda la dissort de la princesa Diana, i ‘La Casa Gucci’, el drama criminal de Ridley Scott sobre la tremenda història familiar que hi ha darrere de la famosa firma de luxe.

És bastant evident que, en aquest moment (i potser assenyalant com a punt de partida l’èxit mundial de ‘Paràsits’, de Bong Joon Ho), ni busquem ni trobem consol en el relat de la vida dels rics. La ficció contemporània ha detectat que, avui, el luxe no és una opció com a fantasia escapista. Per raons òbvies, perquè la combinació de precarietat i enuig treuen a qualsevol les ganes de veure com d’altres disfruten de la seva opulència, abunden les ficcions en què els rics també ploren. Abunden les ficcions en què, al servei del nostre alleujament, aquests rics, a més de plorar, són persones menyspreables. I abunden les ficcions que ens conviden directament a descarregar la nostra indignació sobre aquests personatges mesquins. Unes són millors que d’altres, però totes compleixen una doble funció interessant. D’una banda, serveixen de catarsi i consol. De l’altra, intenten (en la mesura possible) transcendir el tema i l’argument per pensar en la condició humana.

Temes:

Pel·lícules

Inicia sessió 0 Comentaris