Propostes estimulants Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Paternitats extremes
Potser no són gaires els títols que aborden el tema, però sí que són prou devastadors com per intuir la necessitat de dinamitar les representacions convencionals de la figura del pare
Potser és l’hora del pare. Un dels temes essencials del cine i de la literatura contemporanis és la maternitat, especialment la proposta de nous models de maternitat i la gosadia d’altres mirades sobre la gestació i els vincles entre mares i fills. Sense anar més lluny, fa un parell de setmanes s’estrenava ‘Distancia de rescate’ (2021), de Claudia Llosa, i aquest divendres arriba ‘Petite maman’ (2021), de Céline Sciamma. Totes dues aborden la maternitat de maneres molt particulars. De la recerca d’altres maneres d’explicar-la i de la necessitat de fer-la trontollar n’han sortit propostes esplèndides. Alguns exemples recents insinuen que toca el torn a la paternitat. Potser no són gaire, però sí prou devastadors com per intuir la necessitat de dinamitar les representacions convencionals de la figura del pare i, com proven aquests exemples, fer-la trontollar (com ha aconseguit la de la mare, sovint recorrent a solucions extremes formulades des del terror) a la recerca d’imatges noves menys conservadores i més reveladores, arriscades i controvertides.
La meva primera presa de contacte amb aquestes noves paternitats arriba, fa un parell d’anys, a través del món literari: la relació entre el Juan i el Gaspar, el pare i el fill de ‘Nuestra parte de noche’, la celebrada novel·la de Mariana Enríquez. D’una banda, aquesta lectura m’agafa amb la guàrdia baixa. Sumida en la lectura de llibres i l’anàlisi de pel·lícules que oferien mirades diferents sobre la maternitat, em trobo amb una proposta molt estimulant sobre la paternitat. De l’altra, la complexitat del vincle entre aquests personatges principals i la gosadia amb què l’autora explica que la relació està assenyalada per la foscor i el dolor van ser tremendament reveladores per a mi. La forma en què aquesta novel·la explorava la relació entre un pare i un fill deixava molt clar que, extreta de les seves caselles, la paternitat també és un lloc ideal per parlar des de la intimitat d’un món canviant i confós, i per abordar algunes de les preocupacions del present: el gènere, el cos, l’herència o les cures. La confirmació del potencial del tema de la paternitat arriba amb dues pel·lícules que, com ‘Nuestra parte de noche’, es mouen al terreny del gènere amb unes històries familiars que estan assenyalades pel dolor. Són ’Titane’ i ‘Annette’. Per com d’atractiva ha sigut sempre la seva representació visual, sobretot en el gènere fantàstic i el terror, l’embaràs que inclou ‘Titane’ activa automàticament les interpretacions temàtiques del film sobre la maternitat. No obstant, és més interessant la figura del pare, interpretat per Vincent Lindon, i la seva paternitat desconsolada, mutant i capaç de qualsevol cosa per no negar-se a si mateixa. El cas d’‘Annette’ és encara més potent. En el preludi en què l’equip del film ens presenta la proposta, el director, Leos Carax, apareix acompanyat de la seva filla adolescent. És com si necessités anar de la seva mà perquè no s’espanti en el duríssim trajecte que proposa a la seva pel·lícula, el viatge d’una relació pare-filla cap al no-res més absolut i terrorífic.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
