APUNT
El pati de l’olla
La disjuntiva per a Laporta hauria de ser entre acció immediata o paciència, però conèixer-se amb claredat
Ronald Koeman. /
Volien joves, doncs aquí els tenen, va etzibar Koeman. Va protegir el seu trontollós càrrec amb una defensa de 19,7 anys de mitjana. Cridaner, però gens estrany. Cal entendre que floreixin els dubtes sobre la seva pertinença a l’estirp dels grans estrategs del futbol, però no es pot dubtar que la Masia té motius per recuperar la sensació perduda d’excitació. Cal saber si per gaire temps.
Koeman va posar un grup imberbe però sens dubte no el va portar a desplegar un joc modern. Va ser tan antic que fins i tot va recórrer a la tàctica cruyffista d’inserir un central (Piqué) com si fos Alexanco. La tàctica més rudimentària del manual del profeta.
Va resultar tot tan innovador, tantes cames que s’ajuntaven per primera vegada, que en aquest foc nou es podia esperar sobretot que hi hagués ritme, intensitat, un sentit vibrant del joc. Els 27.000 espectadors (la crisi social del barcelonisme prossegueix) van veure una segona part d’això, però sense cap sentit de l’elaboració. El temple de la passada quirúrgic i la sofisticació va ser ahir un pati per a l’olla. No és el que s’espera del Barça. La ferida estètica va ser greu.
El lideratge d’Araujo
Però després d’una primera part plana, en què es respirava un ambient d’abisme, l’esperit inconformista que va demostrar l’equip, en particular Araujo, va excitar la grada, que es va sentir alhora esperonada per la desafortunada gestió de l’àrbitre del temps, i ja se sap que al Camp Nou s’encoratja davant la sensació d’injustícia. Però tornant a Araujo, va assumir un lideratge davant l’adversitat sobresortint. Tant de bo es veiés en d’altres amb més galons.
Koeman no va guanyar adeptes perduts ahir a la nit. Continuarà sense sintonitzar amb la llotja, tot i que va treure a escena Riqui Puig. No hi ha pega en aquest equip. I al president li toca decidir si el mal rau en l’entrenador o en els jugadors; si sent que un altre a la banqueta (a saber qui) pot treure millor rendiment a aquesta plantilla curta de recursos, sense extrems, per exemple, i amb lesionats substancials.
La disjuntiva per a Laporta hauria de ser entre acció immediata o paciència, a l’espera d’un eventual salt qualitatiu amb els nous. Si és la segona opció, s’hauria de saber amb més claredat. I si no, alea iacta est. Els relleus al setembre parlen tan malament de l’acomiadat com del que acomiada. Però una cosa o l’altra. Que les rodes de premsa de Koeman comencen a tenir un regust angoixant.
