Personatges televisius

‘Risitas’ i llàgrimes

Els difunts Juan Joya Boya i Mairena van donar a Espanya bons moments amb les seves estrambòtiques ocurrències i el país els va pagar amb la propina garrepa que es dispensava als bufons als salons de la cort

Es llegeix en minuts
‘Risitas’ i llàgrimes

Juan Joya Boya, ‘el Risitas’, va passar els últims mesos de la seva vida a l’Hospital de la Germandat de la Santa Caridad de Sevilla, un hospici per a pobres i vells sense família. El setembre del 2020, després d’una complicació coronària, van haver d’amputar-li la cama. Esguerrat, fluix, sol i pel que sembla sense recursos, el Risitas ha passat els últims mesos de la seva vida amb les monges. Elles també s’han fet càrrec de l’enterrament perquè ningú havia reclamat el seu cos. Ho explicava Fermín Cabanillas al diari ‘Aionsur’.

No és un final feliç per al rialler personatge que, l’únic dia que va treballar en la seva vida, segons narrava ell mateix davant un desopilat Jesús Quintero, va perdre els paellons del restaurant a la platja quan va pujar la marea. Amb el vídeo d’aquesta anècdota van fer a Alemanya, els Estats Units i Dinamarca muntatges, afegint subtítols en què el Risitas es convertia, per exemple, en un enginyer d’Apple que no pot evitar la rialla mentre mira de presentar al món les innovacions d’un iPhone. La fama és així de dolenta.

Però el del Risitas no és un final estrany. Vaig saber uns quants mesos abans que morís Carmen de Mairena en quina residència per a avis de Barcelona passava els seus últims dies, ja que els alumnes d’un institut d’escolàpies feien allà voluntariat. Com el Risitas, Carmen de Mairena va acabar sola, engolida per la foscor terrorífica que apareix quan s’apaguen les pantalles i els candelers. Tots dos van donar a Espanya bons moments amb les seves estrambòtiques ocurrències, i el país els va pagar amb la propina garrepa que es dispensava als bufons als salons de la cort.

Notícies relacionades

Ignoro què se n’ha fet, d’altres personatges, com la cantant Tamara, molt més jove, però igual d’abandonada. La vaig veure una nit, al bar sòrdid i condemnat al fracàs que va obrir amb els diners de ‘Crónicas Marcianas’ al centre de Madrid. Hi anàvem a riure, no us enganyaré, quan teníem vint anys, i ella ens rebia a l’antre buit abillada amb vestits de cotilló de Cap d’Any. Era allà per saludar en un temps en què els ‘selfies’ encara no eren la forma de comunicar-se amb els famosos. Et feia dos petons.

Una vegada vaig voler anar al bany, em vaig equivocar de porta, vaig obrir el magatzem i allà em vaig trobar la seva mare, Margarita Seisdedos. Estava omplint amb garrafa les ampolles de primeres marques a cop de xeringa. Ara em pregunto on recalarà la Tamara si ja no existeix la Margarita. De què viu un ésser humà com aquest quan se’n van la mare i les nostres rialletes.