Reivindicació indefensable

La superlliga dels cuiners extraordinaris

Somio anar als restaurants, però no em veuran acostar-me als seus locals aquells xefs mediàtics que li riuen les gràcies a Ayuso, els hotelers negacionistes i els que tergiversen els missatges de salut pública

Es llegeix en minuts

Un dels meus llocs feliços, en els quals em refugio aquests dies interminables de pandèmia, és somiar amb la llista de restaurants a la qual voldria anar quan es pugui (o, el que és el mateix, quan ens vacunin a tots o quan ells disposin de terrassa, i jo, de saldo). Cap té estrella Michelin –de fet, un dels que tinc al cap va tornar la seva– però quan els sento parlar o escriure de cuina, sé que l’hostaleria és parenta pròxima de l’hospitalitat. Alguns són amics, sí, però a la majoria no els conec. Vull menjar al costat d’ells, perquè company és aquell amb el qual es comparteix el pa.

Per contra, hi ha una altra llista que va creixent també, que és la de restaurants als quals no em veuran acostar-me. Per exemple, els de cuiners mediàtics que li riuen les gràcies a Ayuso, aquesta senyora que diu que els que són a les cues de la gana –molts , treballadors de l’hostaleria– són uns mantinguts. Tampoc penso anar als locals d’aquells hotelers que són negacionistes, o que tergiversen els missatges de salut pública.

He arribat a sentir-li al representant d’una patronal d’oci nocturn que el 80% dels contagis en un entorn social es produïen en festes il·legals, així, sense aportar cap altra font que avalés la dada. D’altres, per la seva banda, van proclamant als quatre vents que a l’hostaleria se la criminalitza amb finalitats perverses, i que no hi ha cap evidència que els interiors siguin insegurs (quan no només existeix, sinó que és aclaparador, com la revisió de vint estudis portada a terme fa poc). Aquests hotelers, tontos útils del neoliberalisme i/o desesperats seguidors de la Flautista d’Hamelín del Manzanares, han preferit aixecar la veu contra la ciència abans que contra les administracions que els deixen desemparats. Solen ser els que juguen a la superlliga dels ‘michelinitzats’, dels mediàtics, o de l’alta facturació, i que s’apliquen una doble vara de mesurar que els permet, entre altres floretes, sustentar-se en el treball no remunerat dels ‘stagiers’ (pràctica que, per cert, el Parlament Europeu va dir a la tardor que era explotació), mentre al seu costat mai s’escolta la veu del petit autònom o la de l’empleat precari, o simplement del que no segueix la línia oficial. 

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’hostaleria passa per una crisi excepcional i duríssima. És urgent que s’adoptin mesures que puguin alleujar-la, com allargar l’horari de les terrasses, i atorgar més i millors compensacions per al que estigui tancat. Però els que justifiquen rient que mori gent com a única via per salvar els mobles, es mereixen la mateixa empatia que dispensen: cap.