Assalt i neu

Es llegeix en minuts

Se’n van anar tal com van arribar. Vist i no vist. Amb més prudència i menys parafernàlia que mai, van distribuir el carregament de regals i, una vegada havien complert, van fer un discret mutis pel Fòrum. Però em sembla a mi que, en aquest camí de tornada, l’estrella que els serveix de guia, cansada de la feina nocturna, es va quedar endarrerida i per no perdre velocitat de creuer va decidir anar deixant llast en forma de borrasca. De borrasques. La meteorològica, una, i la del Capitoli americà, l’altra. Les dues el dia de Reis, que ja és passar-se de magnànim. Mentre a Washington els bisons entraven en estampida trepitjant terra sagrat, aquí a casa, el ‘Filomena’, (¿per què no soc capaç de dir Filomena sense que se m’apareguin, esplèndides, Sofía Loren i Concha Velasco amb el cognom Maturano?); aquí a casa, el ‘Filomena’, dic, començava a colar-se pel sud obrint-se pas entre Màlaga i Cadis.

M’hauria agradat que Ses Majestats d’Orient s’haguessin mostrat aquell dia molt més Mags que Reis. Atents a les circumstàncies i recorrent a les seves màgiques habilitats haurien pogut, potser, alterar el rumb dels vents, la carta del destí i les coordenades d’aquesta tempesta perfecta. Però em sembla que van enfilar majestuosament el camí de tornada sense mirar enrere, deixant que, al rastre que anava deixant anar l’estrella pilot, s’hi sumessin les cagades dels camells que, amb el pas lent de la marxa, aprofitaven per alleugerir-se dels dolços dels balcons. Tot això, a pes, sobre nosaltres. Autèntics regals caiguts del cel. I així, per sobre del coronavirus, com si no n’hi hagués prou, van caure la neu i Mr. Trump, a veure qui és més nociu. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

Dels tres, però, la neu em sembla el més innocu. I fins i tot el millor regal. (Any de neus, etcètera.) Molesta, sí, d’acord. Molesta. Però s’arregla amb hores de sol i paciència. La neu ha sigut l’única que ha portat algun moment d’alegria. La neu ha fet que els nens que la veien per primera vegada es fessin grans amb el tacte i creixessin un pam i mig de saviesa. I ha fet que els adults es tornessin a sentir com nens, amb les mans plenes d’armes disparades en son de pau i de broma. Un descans per tot el que hem passat i pel que ens caurà a sobre. Hi ha hagut episodis tristos, és clar. Pèrdues lamentables. Caigudes, fractures i braços en cabestrell. Però la neu ha vingut imposat, sí o sí, la immobilitat que es requereix davant el virus. El confinament a casa. El no desplaçar-se més del que és imprescindible. El desitjat aïllament territorial que no han aconseguit ni governs, ni metges, ni policies, l’ha fet viable la neu. I amb ella han vingut el fred, el gel, la pluja i el vent: els elements que invocava aquell altre rei, anomenat Lear, a la recerca de consol i companyia. 

Potser tot consisteix, segons la filosofia Monty Python, a saber mirar el costat bo de la vida. ¿Què, si no?