El discurs del Rei

Aquesta vegada no era el fill del xofer

Mentre repeteixen la seva cançó, la realitat desmenteix que aquest país sigui cec, mut i sord

Es llegeix en minuts
Aquesta vegada no era el fill del xofer

El discurs reial de l’any de la pesta va ser com la resta de l’any. El missatge nadalenc més esperat i després vist i sentit mai pels espanyols en tota la seva història va enutjar bastant i li va treure brillantor a una nit de Nadal que necessitàvem reanimadora. Quan va acabar, quan la gent va percebre que havia acabat, que els guionistes havien decidit no donar-los el que esperaven, per a bastantes persones assenyades després la sopa de galets va resultar estar poc lligada, el cabrit els va semblar insípid, del besuc va quedar la sensació que sempre cal desconfiar d’ell perquè sol amagar alguna espina, mentre els del pollastre farcit van trobar a faltar ingredients més seriosos i gustosos i fins i tot les neules van tenir gust a remollit, semblaven haver sigut reaprofitades dels vells anys amb què es necessitava marcar distàncies.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Tenim una monarquia moderna capaç de parlar amb llenguatge del segle XXI sobre els problemes del segle XXI? Als Estats Units debaten amb tots els ets i uts els encerts i errors de Trump, a escala planetària la televisió no amaga els traumes de la família reial britànica, Macron sap córrer el risc a equivocar-se quan diu obertament el que pensa de l’integrisme d’un sector dels musulmans de França, però aquí, a Espanya, la llibertat d’expressió encara s’ha d’utilitzar des de les institucions amb insinuacions indirectes. L’única explicació que ens donen és que s’havien creat expectatives excessives. Però mentre repeteixen aquesta cançó la realitat desmenteix que aquest país tingui vocació de cec, mut i sord.

Et pot interesar

El llibre de moda, per exemple, ‘El fill del xofer’, aproxima a tothom les claus patològiques que envoltaven la cobdícia de la família de Jordi Pujol; a l’arena pública ningú calla davant les anades i vingudes d’un altre president de la Generalitat que viu fugit a l’estranger; diversos ministres espanyols i altes personalitats de diverses autonomies coneixen la presó després d’haver sigut escrutats per la justícia i la informació democràtica. Amb les nostres contradiccions sobre el que es pot i no es pot dir de la monarquia acabarem arribant a la conclusió que el problema és més la monarquia que allò de saber o no saber, doncs gairebé tots ens hem fet una idea sobre el succeït i el que hem de corregir.

La Casa Reial i el Govern han volgut reparar amb una suposada vacuna de llenguatge indirecte i jesuític en un missatge de nit de Nadal les mentides gens pietoses de molts missatges previs al de la nit de Nadal en els quals, any rere any, l’emèrit va parlar contra la corrupció. Ara ningú demanava que el seu fill fes res més que ser clar. En tot cas es desitjava que, a més, des de la mateixa institució monàrquica s’apostés per acabar amb aquesta immunitat reial per als delictes privats que ens manté en l’esfera del vell absolutisme. Que s’unís amb franquesa a un debat pendent que la baixa qualitat mitjana de la resta de la nostra classe política té bloquejat. Que expressés que en això els reis ja no són els pares. Però Espanya és així, i així se’ns esfilagarsa a poc a poc. Autoenganyar-nos és l’únic procés que pel que sembla sabem fer tots junts i en unió.