AL CONTRAATAC
Longevitat excessiva
Daniel Osàcar es va cansar de mantenir tancada la boca quan els seus antics caps consideraven desitjable que s'emportés a la tomba el que sabia sobre el finançament delictiu de CDC
/
Tot i que gairebé tothom considera positiva la millora de l’esperança de vida que hem aconseguit gràcies a la medicina, l’alimentació racional i la cura del cos, entre els que pul·lulen per les restes de la demolició de la Convergència de Jordi Pujol potser hi ha persones que la lamenten. No puc dir que ningú desitgi la mort de ningú (no en tinc prova), però si el Senyor en la seva beneïda benevolència s’hagués dignat a emportar-se algunes persones al regne del cel amb més diligència determinats supervivents estarien més tranquils.
Daniel Osàcar, 85 anys, extresorer de CDC, sense tanta longevitat tindria en el seu moment un enterrament més càlid (i potser fins i tot amb alguna condecoració pòstuma) que el que probablement li dispensaran els seus companys de partit. Tot i que quedi lleig dir-ho, vivint una mica menys els hauria prestat un gran servei més. La seva longevitat li ha donat l’oportunitat de cansar-se en vida de mantenir tancada la boca quan els seus antics caps consideraven desitjable que s’emportés a la tomba el que sabia sobre el finançament delictiu de CDC. ¡Tants anys en política dedicat a anteposar la protecció als seus caps a la teòrica prioritat de protegir la defensa dels ciutadans, i al final els decep! ¡Perquè no accepta anar a la presó perquè els seus caps puguin quedar-se’n fora! Alguns fins i tot deuen pensar que és un egoista per col·laborar amb la justícia explicant la veritat.
Artur Mas, el seu cap fins ara amic, arqueja les celles. Però resulta que Osàcar troba a faltar que en comptes de dedicar-li tantes lloances per la seva fidelitat no toqui les tecles dels bons temps. Però aquestes van quedar lluny del seu abast després del 3% i les seves dràstiques retallades a la sanitat catalana, aquests que ens van deixar desprotegits per al cas que arribés una pandèmia. Val la pena remarcar, no obstant, que Osàcar, que se sàpiga, no canta les seves melodies per un rebuig ètic d’aquelles tisorades. No ens dona aquest consol. L’encobriment finalitza per una causa més prosaica: el iaio que no va morir a cap geriàtric desassistit aspira a viure en llibertat. El mateix que el cap protegit fins ara pels seus silencis.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
