50è aniversari

Si Nasser aixequés el cap...

Després d'ell, no hi va haver un líder àrab que estigués a la seva altura.

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp55305068 opinion201007222609

zentauroepp55305068 opinion201007222609

Recordo la desbordada emoció que es va dibuixar a la cara del meu pare quan per fi va aconseguir comprar un minitransistor. ¡S’havien esgotat els aparells de ràdio a tot el món àrab! Aquell dia, el 5 de febrer del 1958, ‘la morenor’, ‘el rais’, ‘el líder’, ‘el guia’ (entre altres qualificatius amb els quals es coneixia el president egipci Gamal Abdel Nasser), es dirigiria al Parlament i al poble. Quan Nasser discursejava, els carrers del món àrab es buidaven, i amb més entusiasme, els de Cisjordània –territori palestí llavors annexionat per Jordània el 1948 i després ocupat militarment per Israel el 1967–. Aquell discurs va ser especial: Nasser va proclamar la República Àrab Unida, la unió entre Egipte i Síria. Quan el va pronunciar, vaig sentir els crits de joia i els clàssics ululus de les dones inundant el cel perfumat de gessamí i del famós sabó de la mil·lenària ciutat palestina de Nablus. Mai havia vist abans el meu dur pare amb llàgrimes a les galtes de l’emoció. Recordo que va balbotejar i va repetir les paraules que Nasser repetia moltes vegades: «Sharaf, falastin, wehda» (dignitat, Palestina, unió). Segons després, els carrers àrabs es van inundar de manifestants al crit de Nasser, Nasser, reclamant als mandataris unir-se amb el panarabisme acabat de proclamar.

Ara fa 50 anys de la mort de Nasser, el seu nom al món àrab està blindat davant el pas del temps. Després d’ell, no hi va haver un líder àrab que estigués a la seva altura. Des d’aleshores, els líders polítics del món àrab han sigut deshonestos i mediocres imitadors.

La popularitat del coronel Nasser es va forjar a conseqüència del cop d’Estat que va protagonitzar el 1952 contra el titella i feudal monarca egipci. El motiu principal del cop va ser la derrota humiliant del llavors mal preparat exèrcit egipci en la desigual guerra de 1948 contra els sionistes jueus europeus que estaven ocupant Palestina. Dos anys després, va fer fora d’Egipte les forces colonialistes del Regne Unit, i a partir de llavors, va inspirar el panarabisme entre les masses mentre que va recolzar activament tots els moviments d’alliberament nacional dels països del món àrab i del tercer món que llavors patien el jou del colonialisme.

A escala nacional va iniciar una gran reforma general, en l’educació, sanitat, transport; va nacionalitzar les grans empreses, i va executar una gran reforma agrària liquidant el latifundisme i projectant la megaconstrucció de la presa d’Assuan per acabar amb les inundacions que tenien lloc a Egipte com a conseqüència del sobtat augment del cabal del Nil. Va recórrer al Banc Mundial per finançar el projecte, el qual va imposar les seves condicions: el reconeixement de l’Estat d’Israel. Nasser va rebutjar taxativament.

Com a resposta, el 1956 va nacionalitzar el canal de Suez que en aquell moment explotaven el Regne Unit i França. Mai un país del tercer món s’hauria atrevit abans a desafiar els esmentats imperis. Tot seguit, França i el Regne Unit, juntament amb Israel, van desplegar una campanya militar contra Egipte que va fracassar estrepitosament davant la resistència egípcia i les protestes populars de tot el món. A conseqüència, Nasser es va convertir en el líder absolut del món àrab i en una de les icones revolucionàries del món. L’esmentada agressió no li va impedir continuar el seu projecte internacionalista i la reforma del país: en destaca la construcció de la presa gegant d’Assuan, la gran piràmide d’Egipte, i no per embalsamar morts sinó per donar vida a milions de camperols.

Notícies relacionades

Paral·lelament, va acumular molts enemics: les potències colonialistes, Israel, els règims reaccionaris àrabs, latifundistes, la gran burgesia, els germans musulmans i totes les forces obscurantistes de l’època, que no van deixar de conspirar en contra seu i el seu projecte panarabista. Hi va haver intents d’assassinat, bloquejos econòmics, la guerra dels Sis Dies...

Nasser va cometre molts errors, propis i forçats, però va resistir i va resistir fins que el 28 de setembre del 1970 una aturada cardíaca va posar fi a la seva vida però mai a la seva empremta. Ho estem veient, avui dia, en cada revolta d’un món àrab derrotat, empobrit, dividit, sense rumb, sense dignitat i envaït per nord-americans, russos, turcs, perses, etcètera. Les masses evoquen la figura i el record de Nasser, no per tornar al passat sinó per marcar els valors. Evoquen la dignitat que els actuals lacais dirigents àrabs ometen. Es deixen fer xantatge a alguns, i d’altres, per un plat de llenties i en nom del pragmatisme, estableixen relacions diplomàtiques amb l’Estat repressor i expansionista israelià. I per acabar-ho d’adobar, aquests intenten desacreditar la figura de Nasser. Ja sabem que els dolents intenten convèncer que els bons són en realitat els dolents.

Temes:

Egipte