¿Societat del coneixement sense coneixement?

Persisteixen les veus segons les quals el coneixement és a la xarxa a l’abast de qualsevol i, per tant, no és necessari estudiar. És més, segons aquestes teories, el coneixement es fa obsolet ràpidament a causa del desenvolupament vertiginós de l’R+D+I (que, pel que sembla, s’aconsegueix sense coneixements), de manera que el 65% de les feines de demà no s’han inventat encara i no les podem ni imaginar. Aleshores, ¿com podem saber que seran el 65%?

Així, doncs, l’alumnat no necessita aprendre coses, sinó «aprendre a aprendre». No importarien els coneixements, sinó les «competències», preferiblement transversals: treballar en equip, manejar les noves tecnologies, comunicar, parlar idiomes... I, com que el professorat actual estaria desfasat, seria imprescindible una «innovació docent», consistent a posar gran èmfasi en l’ús de noves tecnologies i l’autoformació online. 

Qui afirma que tot el coneixement és a la xarxa oblida la gran diferència entre coneixement i informació. I oblida també que la xarxa conté tant informació com desinformació. El coneixement és, precisament, allò que permet discernir l’una de l’altra. Per això cal ’aprendre a aprendre, em diran. Cert, però, ¿com es pot aprendre a aprendre si no és tot refermant coneixements sòlids, sobre els quals poder anar adquirint nou coneixement, fins a ser capaç de discernir i volar amb ales pròpies? Quan arribem a conèixer, i sols llavors, resulta útil saber comunicar o treballar en equip. 

El ressò que reben aquestes teories s’explica, en realitat, com a resultat de les tendències del mercat de treball, que està vivint una gran polarització: en paraules de l’OCDE, «es necessiten treballadors altament qualificats per a feines relacionades amb la tecnologia i treballadors poc qualificats per a serveis que no poden ser automatitzats, com ara la cura personal. Les habilitats de nivell intermedi estan sent reemplaçades per robòtica intel·ligent». En conseqüència, segons l’OCDE, «no tothom triarà una carrera en el dinàmic sector de la 'nova economia' –de fet, la majoria no ho farà–, així que els plans d’estudis no poden dissenyar-se com si tothom hagués d’arribar lluny». 

¿I com s’haurien de dissenyar? Ho deixa clar un document de la Comissió Europea: «Per a una demanda donada de certes habilitats, un augment en l’oferta d’aquest tipus d’habilitats resultarà en un salari real més baix per a tots els treballadors amb aquestes habilitats». En conseqüència, ¿de quines habilitats necessita disposar aquesta majoria que ocuparà llocs de treball poc qualificats, perquè els seus salaris no pugin? Fins ahir n’hi havia prou amb saber llegir, escriure, comptar i disposar de permís de conduir. Avui s’hi han afegit competències, com saber comunicar en diverses llengües, manegar un ordinador i adaptar-se als canvis amb iniciativa. Per entendre el perquè, no cal més que pensar en la velocitat a què canvien els models i productes a la venda a qualsevol botiga de roba o d’electrònica, o a les cafeteries de menjar ràpid, i en els idiomes que cal manegar per atendre turistes en el globalitzat món actual. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

D’altra banda, després d’aquesta formació inicial, cada persona haurà «de fer-se càrrec de la seva formació per tal de mantenir al dia les seves competències i preservar el seu valor en el mercat de treball», segons una de les agències de la Unió Europea. Així, de passada, es produirà una mercantilització de l’ensenyament que permetrà reduir la despesa pública i fomentar un nou filó de negoci. No és casualitat que les grans multinacionals de les noves tecnologies es trobin entre els promotors principals d’aquesta «innovació docent».

Costa de creure que aquests arguments s’hagin difós encara amb més força al bell mig d’una pandèmia que ha posat de manifest la importància del coneixement per al nostre benestar, i d’una crisi climàtica i ambiental sense precedents causada per la nostra forma de vida. Si s'imposa definitivament la idea que els plans d’estudis «no poden dissenyar-se com si tothom haguén d’arribar lluny», la nostra societat en el seu conjunt en sortirà perjudicada. I, un cop més, qui més ho patiran seran les filles i els fills de les famílies socialment més desfavorides, a qui no s’oferirà ni tan sols la possibilitat d’«arribar lluny». Doncs l’Escola, així, amb majúscula, és l’única institució que els pot oferir la possibilitat de comprendre el món i de canviar-lo.