El Camp d'en Grassot, més humanitzat

Estaria bé que no ho tornéssim a veure –perquè voldria dir que hem pogut eliminar definitivament el coronavirus-, però cal dir que aquests mesos de confinament i d’estranya normalitat en certa manera han humanitzat el barri del Camp d’en Grassot. Un barri cremallera, suspès entre la bullícia de Gràcia i la tranquil·litat del Guinardó. Amb la seva espina dorsal descentrada, aquell passeig de Sant Joan que ara acull –durant un temps– el mercat provisional de l’Abaceria. Una invasió de camp rebuda amb els braços oberts. 

Entre març i abril, el passeig va emmudir de sobte: pocs busos, menys cotxes encara. S’albiraven pocs bípedes, amb el carnet de circulació atorgat per anar amb els seus quadrúpedes. Més tard –com per generació espontània–, la més diversa gent es va apoderar dels bancs. A qualsevol hora. Amb combinacions curioses: avis al costat de hípsters, nens xerrant amb les treballadores del súper en el seu temps de descans, adolescents amb senyores de mitjana edat, amb els seus carretons de comprar ‘king size’. I ‘runners’ i ciclistes per tot arreu.  

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Quan es va poder tornar al carrer, l’altre centre neuràlgic del barri va ser el pati de la Sedeta, en definitiva, el més semblant a una plaça. Gent que s’asseu a fer la fotosíntesi a les grades. I gent més atrevida a les taules de la terrassa del bar. Cada vegada que arriba algú, se’l saluda (tot i que sigui amb la deguda distància) amb tanta il·lusió com si tots haguessin tornat d’una guerra. 

Ha costat recuperar el pols dels comerços, en un barri on els negocis tradicionals es barregen gairebé en igualtat de condicions amb les grans cadenes. A les cues per comprar –sempre interminables pel zel amb què han pres el respecte de les mesures de seguretat contra la pandèmia–, s’han forjat costums, amistats, ves a saber si fins i tot s’hi ha lligat i s’hi han començat relacions. A mi m’agrada pensar que sí.