Cara de Buster Keaton

M’entossudeixo de nou amb el tema mascareta, que s’ha convertit en el pa de totes les salses. No hi ha telenotícies, diari o tertulia que no elevi a portada la feliç paraula. És com a allò del «calumnia, que alguna cosa queda», reconvertit ara en «insisteix, que alguna cosa cala». Afortunadament, em dic. Perquè resulta que sí, que la insistència funciona.

He sigut testimoni de com, a la cua de la farmàcia, un home de mitjana edat s’interessava per una caixa de 100. ¡100 mascaretes! ¿Un exagerat? ¿Un hipocondríac? No. Un pragmàtic. Una per dia –suposant que siguin per al seu exclusiu ús personal–, la caixa li aprovisiona per a tres mesos llargs amb propina. Algun de vostès, escèptic, podria ara dir com a Don Juan: «¡Que llarg me’l fieu!», i seria en va. Si alguna cosa sembla clara és que en qüestió de mascaretes no valen el curt ni el mig termini, perquè han arribat per quedar-se. ¿Fins quan? Els més optimistes parlen del pròxim hivern; els pessimistes (no és just anomenar-los així, deixem-lo en «menys optimistes»), sumen els mesos i compten per anys.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Obligats, doncs, a conviure-hi, serà raonable trobar-los el més bo i el més dolent. Començo pel més dolent i dic que no m’agrada que ens esborri l’expressió de la cara, que ens unifiqui el rostre i ens converteixi tots en Buster Keaton. Les dues màscares capitals del meu ofici, les de la tragèdia i la comèdia, es diferencien sobretot pel rictus, per aquesta lleu contracció de la comissura dels llavis que els porta cap a dalt o cap a baix, segons el tarannà. Sense aquest mínim gest, caminem, d’entrada, perduts davant el proïsme: ¿quin serà el seu humor aquest matí, de gossos o de campanetes?  Amb el tapaboques posat cal fiar-ho tot als ulls, al valor de la mirada. I aquesta és, segons el meu parer, la millor part. Els ulls no enganyen.

Quan se’m planta davant algú sense mascareta em sembla sentir la veu del poeta: “Ojos claros, serenos,/ si de un dulce mirar sois alabados,/ ¿por qué, si me miráis, miráis airados?”. I és llavors quan, aixecades les celles, desmesurats els ulls, responc, fulminant, amb la mirada: “Por egoista. Por insensato. Por imprudente. ¡Y por gilipollas!”.