Revisionisme històric

Estàtues enderrocades

Enderrocades les estàtues, ara es planteja un interessant debat sobre la seva destinació. ¿S'hauran de restaurar?

Es llegeix en minuts
Estàtues enderrocades

Cauen vells ídols com troncs d’un bosc talat. A Bristol, l’estàtua dedicada a Edward Colston, tractant d’esclaus al segle XVII i prohom de la ciutat anglesa, va ser llançada a l’estuari des de la dàrsena del port; un bon capbussó. Una talla rere l’altra, a tot arreu, enderrocades dels pedestals pel moviment Black Lives Matter (‘les vides dels negres importen’, en anglès) des de la mort de l’afroamericà George Floyd a Minneapolis, el 25 de maig, amb el genoll d’un policia blanc al coll, obstruint-li l’entrada d’aire. A Anvers, el nas de bronze que ha tocat a terra ha sigut el de Leopold II, que en el repartiment colonial va fer del Congo Belga un vedat privat per al seu enriquiment (sorprèn que encara tingués un monument de l’instigador del crim europeu més important a l’Àfrica). Com fitxes de dòmino, als Estats Units han caigut del pedestal escultures de generals confederats i d’altres personatges amb clarobscurs en la biografia, com el fra Juníper Serra, franciscà mallorquí, creador de nou missions a l’Alta Califòrnia, i els pares fundadors Thomas Jefferson i George Washington, que va posseir una bonica plantació de tabac cultivada per esclaus negres a Mount Vernon, a la vora del riu Potomac.

Sense cap raó, el furor derrocaestàtues també s’ha rabejat a San Francisco amb Cervantes, a qui li han pintat ulleres vermelles i la paraula ‘bastard’ al plint. ¿Per què? ¿Perquè representa la llengua dels colonitzadors? Vaja... Però si el pobre Cervantes va ser esclau, va estar cinc anys captiu als ‘banys’ d’Alger i va remar com a galiot, amb grills i cadenes. La seva mare va oferir 300 ducats als trinitaris perquè rescatessin el seu fill Miguel, manc i de barba rossa.

Et pot interesar

Tot i que el vandalisme resulta detestable, la ràbia dels activistes posa de manifest la necessitat profunda de revisar el racisme enquistat als EUA des de la seva fundació. ¿Qui volem enaltir a cada monument? Franco va haver de sortir en helicòpter del Valle de los Caídos mentre que l’estàtua d’Antonio López, empresari colonial i esclavista, dorm en un dipòsit del Museu d’Història de Barcelona. ¡Ai, si cerquéssim en el passat antillà de Catalunya!

Enderrocades les estàtues, ara es planteja un interessant debat sobre la seva destinació. ¿S’hauran de restaurar? ¿Restituïdes a l’emplaçament original amb les noves ferides de guerra? Al cap i a la fi, aquestes protestes també escriuran la història. ¿Exhibir-les en una galeria? ¿O bé tancar-les en un magatzem fosc amb el llençol de l’oblit a sobre? Per si serveix d’orientació, a la península de Crimea, davant el cap de Tarkhankut, van llançar al mar, al seu dia, les estàtues dels pròcers soviètics i avui, gairebé 30 anys després de la caiguda de l’URSS, conformen un bellíssim museu submarí. Marx, Lenin i Stalin, convertits en restes, coberts del verdet de les algues, enmig d’un silenci dens de peixos i anemones. Si tenen curiositat, busquin les imatges subaquàtiques del fotògraf Andrei Nekràssov. Un goig estètic.