Camí per recórrer

L’exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos representa una fita indubtable enl’aprofundiment de la democràcia a Espanya. Arriba tard, malament, i enmig d’una campanya electoral delirant en la qual l’exhumació probablement serà explotada pel partit en el govern que la va promoure. Les dues coses no són contradictòries.

No obstant, sembla absurd ara focalitzar l’atenció sobre qui capitalitzarà l’exhumacióqui capitalitzarà l’exhumació, entre altres coses perquè només eixamplant una mica la mirada es comprovarà que l’exhumació no arriba per sorpresa, sinó que es produeix després d’un llarg cicle de mobilització per la memòria democràtica liderat per la societat civil, que ha empès uns partits polítics reticents a fer el pas.

Tímid compromís amb la veritat

En els primers anys de la Transició, el compromís amb la veritat i la reparació dels crims de la dictadura –que inclou, com no pot ser de cap altra manera, l’àmbit simbòlic–, va ser extremadament tímid. I la llarga etapa delsgoverns socialistes als anys 80 i 90 no va millorar excessivament les coses: l’espai dedicat a les polítiques de memòria va ser moltreduït. Sobretot, es va limitar al’esfera individual: el gruix de polítiques de reparació va estar pensat per indemnitzar els que van estarpresos durant la dictadura. En aquesta fase, els que van suplir en molts casos la inacció dels governs van ser els ajuntaments, que es van preocupar per dignificar espais, canviar noms de carrers, organitzar dinàmiques de recuperació de memòria. Com declararia el mateix Felipe González el 2001, la falta d’iniciativa per part dels governs centrals va ser una opció conscient, per tant, política: «Nosaltres, els espanyols, d’acord amb els límits que crèiem tenir, vam voler superar el passat sense remoure les velles brases, sota les quals hi continuava havent foc».

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però mentre González feia aquestes declaracions, moltes coses havien canviat ja. No només perquè hi va haver una reacció a un aznarisme cada vegada més desacomplexat, sinó perquè començaria a apoderar-se aquella que l’historiador Santos Juliá va definir com «la mirada dels nets». Una societat civil més jove i lliure dels condicionaments del passat: demanaria saber, reparar, i construir un relat públic i reconegut que per fi fes justícia per a tots i totes les que havien defensat la democràcia durant la República i la dictadura. L’obertura de la fossa del Bierzo el 2000 va ser només l’inici. Algunes administracions autonòmiques van donar resposta, com va ser el cas del Memorial Democràtic impulsat per la Generalitat durant el tripartitMemorial Democràtic. I finalment, el Govern de Zapatero també va haver de moure fitxa amb la Llei de Memòria Històrica del 2007. 

No obstant, els instruments legals i institucionals dels quals es disposa són fràgils, i sobretot encara hi ha partits que es resisteixen a situar, discursivament i políticament, la memòria de la lluita contra el franquisme com a element bàsic de la nostra democràcia, obviant que, sense aquesta lluita, aquesta no existiria. Es tracta d’una batalla cultural i ideològica llarga però imprescindible. I, després de l’exhumació, quedarà encara molt camí per recórrer.