SANITAT PÚBLICA

1
Es llegeix en minuts

Diuen algunes estadístiques que quatre de cada cinc persones tindran mal d’esquena en algun moment de la seva vida. El dolor lumbar és, segons altres xifres, la malaltia benigna més estesa (i que més despesa mèdica provoca) al món sencer. I no obstant, no se li dediquen maratons, cap famós en fa la seva bandera, ni, malgrat ser la primera causa de baixa laboral a tot el món, se’l considera un problema de salut pública de primera magnitud. Per això és una bona notícia –o, com a mínim, l’embrió d’una bona notícia– que el districte de Nou Barris i el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya hagin firmat un acord perquè cinc ambulatoris del barri puguin prescriure als seus pacients tallers de diverses sessions d’educació en la salut de l’esquena, així com altres destinats a tractar els afectats de fibromiàlgia.

I ho és per diverses raons: en primer lloc, aquesta prescripció social –que ja es duu a terme en algun altre àmbit, com la salut mental– surt d’un model biopsicosocial que entén la salut com una cosa que va més enllà de la pura mecànica biològica, i que està estretament relacionada amb les condicions, tant particulars com socials, en què vivim. Un model que posa a l’abast del pacient eines perquè sigui el més autònom possible (amb una potencial reducció de visites a una atenció primària col·lapsada) i pugui millorar la seva qualitat de vida (si és possible, a més, sense passar per solucions farmacològiques, cosa que de passada redueix la despesa). Un model que entén que el dolor crònic, en clar augment en un Occident cada vegada més gran i més sedentari, sovint respon millor a la prevenció, l’exercici i les teràpies manuals. Aquestes intervencions, per desgràcia, solen quedar fora de la cobertura de la sanitat pública, i fan que s’arribi tard i malament a remeiar problemes que haguessin pogut ser més lleus per al pacient i més lleugers per a les arques públiques si s’haguessin tractat abans. Esllomem-nos, doncs, per la nostra esquena.