Anar al contingut

Commoció al parlamentarisme

La crisi constitucional britànica

LEONARD BEARD

La crisi constitucional britànica

Xavier Arbós

Les constitucions escrites i detallades tenen alguns avantatges respecte a les basades en convencions

El prestigi secular del parlamentarisme britànic ha patit una commoció. Com se sap, Boris Johnson va obtenir de la reina Elisabet la suspensió de les sessions del Parlament. D’aquesta manera, el primer ministre pretenia estalviar-se durant setmanes la molesta supervisió que la Cambra dels Comuns anava a exercir sobre la seva gestió del ‘brexit’. No obstant, la Cambra va respondre. Va iniciar per via d’urgència la tramitació d’una llei perquè el Govern demani a Brussel·les un termini de tres mesos abans de precipitar-se a un ‘brexit’ sense acord el 19 d’octubre. Amb tot, aquest episodi ha posat de manifest alguna debilitat estructural del sistema constitucional del Regne Unit.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Comencem per aclarir dues coses que es repeteixen amb freqüència: que el Regne Unit manca de constitució, o que la té però no està escrita. Cap de les dues és del tot certa. El Regne Unit té constitució, tot i que és una mica diferent a la que regeix a la majoria de països, com els de la República d’Irlanda, l’Europa continental o els Estats Units. En aquest context, s’entén que una constitució és una norma formalment diferent de les lleis i superior a elles, i se suposa que preval fins i tot sobre la voluntat popular que el parlament representa. Ara bé, en el substantiu, una constitució és un conjunt de regles que s’imposen als poders públics assegurant les llibertats civils bàsiques. Des d’aquest punt de vista, el Regne Unit té constitució. Aquestes regles existeixen; el que passa és que no totes són escrites.

Convencions constitucionals

Entre les que ho són es pot citar des de la Carta Magna (1215), que prefigurava alguns drets civils, la ‘Bill of Rights’ de 1689, que limitava els poders del monarca, o, més recentment, la llei sobre la representació del poble (1928), que assegura el sufragi universal. Les que no estan escrites són les convencions constitucionals: pràctiques dels principals actors polítics que es consideren obligatoris. Per exemple, es considera un acte degut que la Reina firmi les lleis aprovades pel Parlament, tot i que teòricament podria vetar-les negant-se a fer-ho. I també és un acte degut que la reina segueixi els consells polítics del primer ministre. Johnson “va aconsellar” la Reina que suspengués el Parlament, i ella ho va fer. Per això les demandes que s’han presentat als tribunals es dirigeixen contra Johnson. No només perquè la Reina no pot ser portada davant de la Justícia, sinó perquè és obvi per a tothom que la decisió és del primer ministre. Ella no ha fet més que seguir l’establert per una convenció, que pot equiparar-se, tot i que no estigui escrita, a una regla constitucional.

Les convencions tenen avantatges i inconvenients. Converteixen en obligatori un comportament que ja s’ha seguit, amb la qual cosa per complir la convenció n’hi ha prou amb imitar l’ocorregut en el passat. Però no es planteja esdeveniments futurs; la regla és simple i no fa falta entrar en detalls sobre supòsits hipotètics. Per exemple, sobre la possibilitat que algú aprofiti la imprecisió dels límits d’una prerrogativa real per subvertir la lògica interna del sistema polític.  Un sistema que té com un dels seus principis la responsabilitat del govern davant de la Cambra dels Comuns, que Walter Bagehot va descriure a la seva obra canònica ‘The English Constitution’, de 1867.

Avantatge de les constitucions escrites

Segons el tòpic, els britànics han manifestat un gran escepticisme cap al constitucionalisme de l’Europa continental, que han considerat molt abstracte i detallat, i no menys inestable. A aquest propòsit s’explica que, a començaments del segle XIX, un cavaller londinenc es va dirigir a una biblioteca pública i va demanar una constitució francesa. “Ho sento, senyor -–li va contestar el bibliotecari–, no rebem publicacions periòdiques”. Podien permetre’s aquesta ironia, però, en vista del que ha passat últimament, cal reconèixer algun avantatge a les constitucions escrites i detallades. Així, la primera constitució francesa, de 1791, assumia la monarquia, però del seu poder legislatiu, l’Assemblea Nacional, deia que era “permanent” (capítol III, article 1). I la nostra primera constitució, la de Cadis de 1812, ja esmenta una Diputació permanent (art. 101) pensada per preservar les atribucions de les Corts i, sobretot, perquè la seva existència i operativitat no depengués que el monarca es dignés a convocar-les.

La qualitat democràtica d’un país es pot assolir i mantenir sense que les seves constitucions siguin detallades i completes. El Regne Unit n’ha sigut un exemple, i sens dubte ho continuarà sent malgrat aquesta crisi. Però no està de més aprofitar-la per recordar la importància de tenir regles constitucionals precises i escrites. Manquen de l’encant que la tradició atorga a les convencions, però ofereixen més seguretat jurídica.

*Catedràtic de Dret Constitucional (UB).