Anar al contingut

Pactes postelectorals

La Diputació de la nostàlgia

JOSEP GARCIA

La Diputació de la nostàlgia

Andreu Pujol Mas

Postconvergents i socialistes solien repartir-se el pastís sense sobresalts, en un equilibri que s'ha vist alterat pel creixement d'ERC

Quan es tracta de negociacions postelectorals podem entendre diverses casuístiques: els pactes de dretes, els acords d’esquerres, les aliances independentistes, les coalicions espanyolistes, la confluència de forces dispars amb el saludable objectiu de fomentar l’alternança... El pacte anunciat divendres passat per a la Diputació entre el PSC i JxCat no segueix cap d’aquestes dinàmiques que entrarien en del terreny d’allò comprensible. L’independentisme de centredreta i  l’espanyolisme de centreesquerra no s’han associat per proximitat ideològica, encara menys quan els discurs públic de JxCat és més enardit que mai. Les dècades de govern socialista a la mateixa institució, només interrompudes per un impàs de govern convergent, indiquen que tampoc és un cas d’unió circumstancial per apartar a algú que porta massa temps aferrant-se al poderr.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Els dirigents de JxCat han posat especial interès en presentar-lo com el desgreuge pels pactes municipals entre ERC i PSC, ocultant que en realitat hi ha hagut molts més acords d’aquest tipus entre postconvergents i socialistes que no pas entre republicans i socialistes. Fins i tot alguns dels seus alcaldes investits amb el suport del PSC ja han sortit públicament a dir que ells no tenen cap intenció de desfer els seus governs locals, com és ben raonable. Si ets el primer que es beneficia d’una relació oberta, després no pots anar plorant per les cantonades lamentant que ets un cornut. Per tant, el motiu de fons ha de ser un altre. És possible que postconvergents i socialistes s’hagin posat nostàlgics. Abans es repartien el pastís sense gaires sobresalts, essent les dues principals forces polítiques de Catalunya a base de mantenir el país partit en dos: Barcelona i Generalitat, camp i ciutat. Aquest equilibri en el que surava l’statu quo s’ha vist alterat pel creixement recent d’una ERC que tendeix a escampar-se prou uniformement per tot el territori. Només des d’aquest prisma s’entén la sobtada amistat.