Anar al contingut

Guardons teatrals

Premis amb missatge

PETER FOLEY

Premis amb missatge

Josep Maria Pou

Molt més valents que els Oscars de Hollywood, els Tony de Broadway donen, amb cada edició, passos de gegant

Molt més valents que els Oscars de Hollywood, els Tony de Broadway (dit així, semblen dos clans familiars de dues ciutats contraposades, i és una mica cert) aconsegueixen donar, amb cada nova edició, no ja passos de gegant, sinó gambades de rècord, com calçats amb les mítiques botes de set llegües. L’edició d’aquest any ha aconseguit marques mai assolides pel que fa a la igualtat de gènere i al reconeixement de la diferència.

Per primera vegada en les seves 73 entregues, el premi ‘gros’ ha sigut per a un musical ('Hadestown') compost per una dona, Anaïs Mitchell, i dirigit per una altra dona, Rachel Chavkin. Les dues han sumat, a aquest premi, el seu propi (com a autora, una, i com a directora, l’altra) i han fet història a Broadway.

Una altra dona, Ali Stroker, va sortir a recollir el seu Tony a la millor actriu de repartiment asseguda a la mateixa cadira de rodes amb què actua cada nit a 'Oklahoma' i va dedicar el seu premi a tots els nens que, patint alguna discapacitat, pensen que tenen vedat l’accés a un escenari. “¡Aquí estic! –va cridar Stroker-. ¡I amb mi, tots vosaltres!”.  

El Tony a la millor coreografia va ser per a Sergio Trujillo, que va confessar per primera vegada en públic que és un immigrant il·legal, per transmetre després, en alt i clar espanyol, un missatge d’esperança: “Soc la prova que el somni americà existeix. Si jo, nascut a Cali, Colòmbia, soc aquí en aquest moment, tu també podràs”.

Broadway també va premiar els seus protagonistes més grans. Elaine May va rebre, als seus 87 anys, el Tony a la millor actriu, un premi per al qual mai havia sigut nominada. I André De Shields, millor actor de repartiment als seus 73 anys, va agrair el premi amb tres consells per continuar donant guerra en escena: “Un, envoltar-se només de persones a qui se’ls il·luminin els ulls al veure’t arribar. Dos, caminar a poc a poc és la millor manera de no caure. I tres, el cim d’una muntanya és tan sols la base de la següent: s’ha de continuar pujant”.

Se m’ocorre que podríem/hauríem de prendre nota. Dels consells i de tot l’anterior.