Euròfobs, euroescèptics i eurocrítics

Avís a navegants. Fa uns dies, la Comissió Europea li va dir a Pedro Sánchez que amb les seves polítiques fiscals no podria articular polítiques socials sense incórrer en un increment del dèficit. Pocs després, ens deien que La República en Marxa de Macron podria liderar una gran coalició futurista d'extrem centre de la qual formarien part els socialdemòcrates (complaents amb el TTIP i el CETA, entenc) i els verds (capitalistes verds favorables, suposo, a la privatització dels recursos i a la regulació del seu consum via mercat). A tal coalició, per la qual ja postulen Renzi i Costa, s'hi unirien també Unides Podem i Syriza, si bé les diferències entre una i una altra formació són abismals en aquest moment. Està clar que les elits econòmiques i mediàtiques són perseverants en el seu afany per muntar aliances polítiques híbrides sempre que siguin favorables als seus interessos.

Tres possibles projectes per a Europa

Nosaltres, no obstant, veiem les coses d'una altra manera. Més enllà dels possibles pactes postelectorals, pensem que hi ha tres possibles projectes per a Europa.

L'Europa de l'eurofòbia, que lidera Salvini, i en la qual podria enquadrar-se Le Pen, Vox i Orbán mateix(suspès avui al Partit Popular Europeu), la pretensió dels quals és la de boicotejar la Unió Europea. Això és, dominar un terç del Parlament Europeu amb l'única finalitat de retornar a les nacions sobiranes. Una Europa xenòfoba, aporòfoba, masclista i homòfoba que persegueix qualsevol diferència i a qui no li interessa ni la pluralitat ideològica, ni la política, ni la cultural.

D'altra banda,l'Europa dels euroescèptics, instal·lats en el pragmatisme, en el tacticisme i en el “no hi ha alternativa” a l'austeritat i les retallades. L'Europa dels mercaders que volen posar un preu a la vida i a la salut de les persones, un preu als recursos naturals de què depenem (l'aigua i l'energia), i a la qual importa més l'origen de les persones que l'origen dels diners. Per ells, la democràcia a la UE existeix avui sol com una promesa o com un efecte col·lateral de la unió fiscal (ja va dir Romano Prodi que si haguéssim esperat una unió política, mai haguéssim tingut una unió monetària). No obstant, ja sabem que la vinculació unió fiscal-democràcia és totalment contingent.

Desafecció cap a la UE

Els euroescèptics estan convençuts que són els euròcrates, els buròcrates i els tecnòcrates de Brussel·les que han de dictar les nostres condicions de vida, i no sembla importar-los que el projecte d'integració vagi perdent a poc a poc la legitimitat i la legitimació que tenia. El 'brexit' i els partitsd'extrema dreta són els primers símptomes de la desafecció que genera la Unió Europea, i arribarà un moment en què la seva falta de credibilitat no es podrà compensar amb polítiques de creixement. Els euroescèptics no són una alternativa a l'extrema dreta, sinó que han sigut i són la seva millor pista d'aterratge. Les seves polítiques neoliberals han fracturat la població, l'han precaritzat i empobrit, i ens han deixat una Europa amb un 24% de persones en risc d'exclusió.

Davant de la crisi que patim, aquesta Europa proposa la moderació de la democràcia i la seva subordinació a les possibilitats del sistema. O sigui, la seva impermeabilització davant les reivindicacions socials i la seva reducció a una mera elecció entre les propostes tècniques elaborades per les elits polítiques i el seu cercle de lobbistes. En fi, sembla que La República en Marxa de Macron és l'enèsima reencarnació de la fracassada tercera via de Tony Blair, però em temo que aigua passada no fa farina.

Una Europa feminista i feminitzada

Hi ha un tercer projecte per a Europa que és el que representem els eurocrítics: els qui proposem una Europa més democràtica, amb un robust pilar social, en la qual els drets socials estiguin blindats. Els qui pensem que la unió monetària i la unió bancària, sent necessàries, no són suficients. Que una Europa sostenible és una Europa ecologista i que només pot combatre's el canvi climàtic si es renuncia a un sistema productivista que vol treure el màxim benefici en el menor temps possible i amb el menor cost possible. Això és: externalitzant els costos socials i ambientals perquè siguin altres que paguin per la nostra manera de viure. La transició socioecològica passa per un model energètic que depengui de les renovables i en el qual els estàndards de protecció ambiental siguin sempre respectats. Els eurocrítics estem construint, a més, una Europa feminista i feminitzada, en la qual premiïn les polítiques feministes (educació pública infantil de 0 a 3 anys, jornada laboral de 34 hores, permisos de maternitat i paternitat obligatoris, intransferibles i pagats al 100%), però en la qual també es reflecteixin els aprenentatges de les dones i s'aconsegueixi cuidar l'espai de cures. Per això estem a favor de ratificar el conveni 189 de l'OIT i de donar-li als qui treballen en l'àmbit domèstic els mateixos drets que a la resta de dones treballadores. Estem convençudes que les cures són un deure públic de civilitat pel compliment de la qual ha de vetllar l'Estat.

Per acabar, la nostra Europa eurocrítica vol fer caure murs aplicant la legalitat internacional, respectant la Convenció de Ginebra, el Conveni Europeu de Drets Humans i el seu Protocol 4, així com les directives que s'ha donat a si mateixa la Unió Europea. I això que la distinció jurídica entre migrants econòmics i refugiats ja ens genera dubtes, com també ens genera dubtes l'exclusió dels migrants climàtics del'Estatut dels Refugiats o la falta d'aplicació integral del Conveni d'Istanbul. Les devolucions en calent, les concertines, les nostres caríssimes deportacions massives i l'externalització de les nostres fronteres mitjançant “acords de la vergonya” amb països gendarmes (Turquia, Líbia o Marroc) constitueixen una violació manifesta del nostre Dret Internacional.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les xifres macroeconòmiques no poden amagar salaris indignes, les víctimes de les guerres no poden ser tractades com criminals, el creixement industrial no pot seguir aniquilant el planeta i les empreses no poden enriquir-se a costa de la desigualtat. Hi ha una altra Europa el futur de la qual ja existeix. La dels grans moviments socials, la del 8-M, el 15-M i el 15 de març; la de les dones, els joves, els pensionistes, els estudiants que ens diuen que no tenim dos planetes... i la dels qui venen lluitant fa dècades perquè visquem millor del que hem viscut. Aquestes veus i aquestes lluites han d'arribar a Europa i obrir-se un lloc, amb pas ferm, en totes les seves institucions.

* Candidata d'Unides Podem Canviar Europau