IDEES

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp46672215 madrid 23 01 2019  el argentino patricio pron  premio alfagu190428194621

zentauroepp46672215 madrid 23 01 2019 el argentino patricio pron premio alfagu190428194621 / JOSE LUIS ROCA

Dues novel·les que he llegit aquesta setmana retraten dos instants precisos del final d’una relació.

Comença ‘Mañana tendremos otros nombres’ de Patricio Pron amb el moment principal que desencadena una ruptura amorosa: l’instant en què alguna cosa s’explicita verbalment. Algú diu “hem de parlar” i tot el que les dues persones eren en una de sola, en la seva simbiosi particular, s’enfonsa. La novel·la ho detalla, com quan se li arrenca un embenat a una ferida, lentament i cada dolor és etern. Sí, quina imatge tan evidentment tòpica acabo de descriure, però, siguem sincers, quina ruptura no ho és.

Potser la crueltat més cridanera de tota ruptura sigui l’instant posterior a l’hem de parlar

Potser la crueltat més cridanera de tota ruptura sigui l’instant posterior a l’hem de parlar. Pron ho relata. Quan tota la sordidesa quotidiana del dia a dia ja no existeix i comença un trànsit civilitzat fins a ser estranys una vegada més. Aquest camí de cortesia on, en el pitjor dels casos, s’acaba allò de llançar-se els plats pel cap i, de sobte, adquireixen posats britànics per repartir-se les coses –oh, no, queda’t tu la còmoda, insisteixo, et feia més il·lusió a tu que a mi. Tots aquests objectes queden com testimonis muts que dues persones que se separen per desconèixer-se són exactament com una cel·la d’un rusc, allà estan, únics, però exactament igual que la resta de parelles que se separen.

Notícies relacionades

'Asymmetry', de Lisa Halliday, un fenomen literari als Estats Units, són tres novel·les en una. En la primera, una jove treballadora d’una editorial, Alice, manté un llarg, estrany i ensopit festeig amb un escriptor septuagenari sospitosament semblant a Philip Roth per a mi, per a tu, i per a tot aquell que llegeixi aquest llibre. En un moment concret de la novel·la, Alice comença a dir el temible “hem de parlar” i Ezra l’atura en sec. No en va, té 72 anys i no vol sentir-ho. No vol que passi. I de vegades, siguem escriptors o no, com Ezra, com Halliday, si no ho dius, sembla que no passi.

Així de gran és l’autoengany i així de precisa és la ficció.