Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

Nens sords i altres nens que mereixen més respecte

Nens sords i altres nens que mereixen més respecte

Lucía Etxebarria

Fa un temps, parlant del «joc de fer pena» vaig explicar la història d’un desconegut o desconeguda que es fa passar per un tal Ariel Serlik, i que explica la història que ha adoptat dos nens sords i una nena amb hemiparèsia. Té obert un blog i fa creure a la gent que la seva història és certa. No ho és. ¿Que com me’n vaig adonar? Perquè tinc una filla amb un defecte d’audició, que porta un implant coclear. I per això sé que els nens sords tenen molts problemes que en el blog del tal Ariel Serlik no es relataven.

Defensors d’aquest blog em deien que «no és delicte mentir». I no, no és delicte. Aquesta és la diferència entre un il·lícit penal i un il·lícit moral. Però hi ha persones que llegeixen aquest blog i creuen que la història és real, i que tenir un nen sord és molt fàcil, i adoptar-lo també. Els amics d’una amiga es van emportar un tremend disgust quan van descobrir que adoptar un nen sord és més difícil que adoptar un nen normoient. No, a vostè no li donen un premi perquè sigui «tan bo» que no li importi adoptar un nen sord. Vostè no és bo per adoptar un nen sord. Vostè és molt narcisista si creu que serà millor persona per fer-ho. Però és que, a més, un nen sord necessita una atenció especial i una persona que els la pugui donar, i que disposi de molt temps i de molts diners. No necessita només una bona persona.

Perquè l’Estat li paga a vostè l’implant coclear, això és cert. Però això és tot el que li paga. I hi ha més despeses. El cost de les piles: 140 euros anuals. L’assegurança de pròtesi, uns 250. Els cables, 200. La bobina: 300 euros. Un portapiles, 800... Un recanvi de bateria estaria per uns 290 euros i el processador extern de so costa uns 8.500 euros. I, compte, que un nen petit fàcilment perd o trenca l’implant, i la seguretat social no en paga cap altre. I l’implant costa 3.000 euros. Tampoc li paga el logopeda si viu vostè a la meva comunitat autònoma. I són 60 euros la sessió. Més el temps de portar la nena i anar-la a buscar, i esperar. Tres o quatre hores setmanals. De vegades cinc. I el nen, sense logopeda, hi sent, però no parla.

L’empremta digital
mai desapareix. 
Si vostè penja
la imatge d’un
menor, aquesta
imatge no
desapareix
mai, encara que
vostè l’esborri

La història d’Ariel Serlik no és l’única d’algú que s’inventa una vida per internet. Hi ha una altra mare que viu de fer cursos per internet sobre desenvolupament personal, educació de nens i criança. No té cap títol, tot i que ella diu que sí. A Espanya un títol, per ser reconegut com a tal, ha d’estar avalat per l’ANECA, l’agència nacional de qualificació. Doncs bé, aquesta mare utilitza els seus fills de reclam. Com fan tantes mares en els seus blogs de criança o de consells per a mares. Blogs que monetaritzen, i hi guanyen diners. En el cas d’aquesta mare, resulta que els seus dos fills estan supervisats per serveis socials perquè tant l’escola com el pediatre van alertar d’una més que fundada sospita de maltractament. Quatre anys fa que l’expedient és obert. Quatre. Quatre anys de supervisió constant. No dic el nom d’aquesta mare perquè seria revelar una dada de la intimitat dels menors (el fet que estan supervisats). Jo soc molt més respectuosa amb la intimitat dels menors que la seva pròpia mare, que els exposa sense parar per fer diners amb això.

L’empremta digital mai desapareix. Si vostè penja la imatge d’un menor, aquesta imatge no desapareix mai, tot i que vostè l’esborri. I tot i que vostè trobi molt bufona aquesta imatge del seu fill rentant-se les dents, potser el seu fill no ho sent així. Ja hi ha precedents de menors que han demandat els seus pares per haver publicat fotos sense la seva autorització, i als quals el jutge ha donat la raó. Recentment una noia austríaca de 18 anys va demandar els seus pares que portaven mitja vida mostrant la seva imatge (despullada al llit de nadó, gatejant per la catifa o asseguda a l’orinal). Aquest és un dels milers de casos de fills que denuncien els seus pares. I la justícia els dona la raó: un pare no té dret a penjar fotos dels seus fills.

No es refiï dels consells dels blogs de mares –per molt ben intencionats que li semblin–, i encara menys si fan diners parlant dels seus fills i exposant la seva imatge. Pel bé dels seus fills, si vol consells sobre criança d’educació de nens, acudeixi a un/a pediatre o a un/a psicòleg infantil, que per a això estan. I si vol recolzar els nens sords que no poden costejar-se un implant pot recolzar la convocatòria de Marcos Lechet la plataforma Change.org