Anar al contingut

IDEES

Una història de fantasmes

Una història de fantasmes

Lucía Lijtmaer

Cada un és com és, a uns els agraden les històries de fantasmes, a d’altres les històries d’extraterrestres, i a mi m’interessen les històries corals. Aquestes en què hi ha més o menys un protagonista, més o menys envoltat dels seus amics. I després passa una cosa terrible, i el temps passa, i anys després es retroben i ningú és com era abans.

En aquests dies que tothom parla del dolor i de la glòria, per fugir de la nostàlgia imposada he tornat a escoltar el ‘podcast’ de Bret Easton Ellis. L’escriptor de 'Menys que zero', 'American psycho' i la seva menys apreciada –però joia amagada– 'Les lleis de l’atracció', ha esdevingut gràcies al seu ‘podcast’ un simpàtic senyor rondinaire que critica i admira la cultura pop a què es veu sotmès a parts iguals. En aquest episodi es queixa del consum incessant de sèries de Netflix, aquest bufet lliure fet només amb un sabor.

Bret Easton Ellis, Donna Tartt i Jonathan Lethem van compartir malifetes i confidències, van ser molt amics i van deixar de ser-ho

Després arriba la part de l’entrevista, en aquesta ocasió a la periodista Lili Anolik, que, oh casualitat, acaba d’escriure un enorme article sobre la joventut d’Easton Ellis i els seus companys de classe al 'college' més ‘pijo’ dels 80, Bennington. El perfil explica la relació d’amistat entre Easton Ellis i els escriptors Donna Tartt i Jonathan Lethem. Immediatament, les meves orelles s’alcen, atentes, com un gos coniller.

Lethem, Tartt i Easton Ellis van compartir malifetes i confidències, van ser molt amics, i van deixar de ser-ho, com també relata Lethem en el seu assaig 'Bret, Donna and some others' i Tartt a la novel·la ‘El secreto’, que narra les peripècies d’un grup d’estudiants de grec. El sempre sarcàstic Easton Ellis minimitza la seva relació durant l’emissió del 'podcast’ com una amistat juvenil, però les pistes són allà. El 2012 havia dit: "Donna Tartt m’acaba de recordar amb molta dolçor per ‘mail’ que ens vam conèixer fa 30 anys".

La millor novel·la d’Easton Ellis tracta sobre aquella època. Sospitosament, hi ha un parell d’alumnes de grec, escriptors tots dos. Com diu Lethem, "tot escriptor de novel·la negra sap que si vols amagar una pista, el millor és fer-la molt visible al principi de tot".

Així comprovo, una vegada més, que tota història grupal pot ser també una història de fantasmes.