Un hereu indigne de Maragall

Fa mesos que Manuel Valls coqueteja amb els senyors de Barcelona per presentar-se com a candidat a l’alcaldia. Ciutadans va llançar el seu nom a la palestra, però ni el partit ni el mateix Valls pensen que pugui guanyar amb aquestes sigles. Valls ha seduït fàcilment l’Upper Diagonal: és un bon dialèctic, porta l’estat al cap com tot bon enarca (titulat per l’Escola Nacional de l’Administració francesa), és educat, amb sensibilitat artística... Però el protocandidat sap perfectament que aquestes simpatiesacumulades al llarg de l’estiu, també a les Balears, on els seus addictes passen les vacances, no serien suficients per guanyar. Valls ha de penetrar als barris. Ciutadans no té infraestructura per ajudar-lo i només li pot brindar plataformes audiovisuals. De manera que l’exsocialista francès ha decidit recórrer a l’últim alcalde de Barcelona que ho va ser de tota la ciutat: Pasqual Maragall. I per associar-se al seu nom ha recorregut a qui va ser el millor Maquiavel de l’últim príncep comtal: Xavier Roig. Reclamar l’herència de Maragall no sempre és un valor segur. La gent no confon la còpia amb l’original. A Clos i a Hereu els va servir relativament i a Montilla, a la Generalitat, els aduladors de l’exalcalde de la capital li van negar el pa i la sal, en alguns casos amb mostres evidents de supremacisme, que també existeix en l’esquerra caviar.

Els qui hagin seguit una mica la trajectòria de Manuel Valls en la política francesa sabran que només s’assembla a Maragall en tres aspectes: és socialista, és de Barcelona i ha sigut alcalde. La resta ni per remei. Maragall mai hauria identificat la immigració amb la inseguretat, ni hauria participat en tot tipus de conspiracions palatines per sobreviure en el seu partit, ni hauria mirat per sobre de l’espatlla a ningú, ni hauria anat mai a un acte de Ciutadans encara que no se sentís independentista. Abans d’apostar per Vallsi deixar-se segrestar per la seva personalitat arrogant i despòtica, els diners de Barcelona han de pensar si és la seva millor carta. La maniobra desesperada d’associar-se a Maragall és un símptoma de debilitat. I com més acorralat es vegi, més sortirà el Valls primer ministre quan vegi que ni el PP ni el PSC jugaran en el seu equip.