Anar al contingut

EL CURS POLÍTIC CATALÀ

Dictadura de la minoria independentista radical

Dictadura de la minoria independentista radical

Antón Costas

Les lleis del 6 i 7 de setembre van ser una imposició sobre la majoria social, un cop parlamentari

La vida política, com l’acadèmica, es regeix per cursos i no per anys naturals. El president del Govern, Pedro Sánchez, va donar per finalitzat el curs polític divendres passat i va fer balanç dels seus dos mesos de Govern. De manera similar, el responsable d’Opinió d’aquest diari em suggereix que en aquest article vacacional faci el meu balanç particular del curs polític català. Com que “on hi ha patró no mana mariner", em poso a treballar en aquest balanç.

Si hagués de resumir-lo en una sola frase seria que aquest ha sigut l’any en què hem viscut més perillosament des que Artur Mas va iniciar el gir de Convergència cap a la sobirania el 2012. Per dues raons. Una perquè s’ha volgut substituir la democràcia representativa per una democràcia orgànica basada en l’hegemonia d’un moviment nacional que dilueixi els partits. I una altra perquè es va posar en risc la convivència cívica pacífica entre catalans.

Lleis de ruptura

Aquesta doble ruptura es va materialitzar a l’inici del curs polític que ara acaba amb dues decisions parlamentàries rupturistes: les lleis del 6 i 7 de setembre del 2017 que regulaven, respectivament, el referèndum unilateral i la transitorietat cap a la independència (la “desconnexió”). Dues decisions d’intencionalitat revolucionària en la mesura que volien canviar de soca-rel el règim polític democràtic i l’Estatut que ordena la convivència política i social interna.

Aquestes decisions em van fer recordar un comentari de Noberto Bobbio, un savi de la ciència política, que va sentenciar que en democràcia només hi ha una cosa pitjor que la dictadura de les majories, la dictadura de les minories. Aquestes dues lleis van ser una imposició de la minoria social independentista radical sobre la majoria social. Un veritable cop parlamentari revolucionari, aprofitant que el sistema electoral dona una representació desproporcionada al vot rural i de les petites ciutats, més procliu a la independència, enfront del vot urbà de les zones més poblades, més partidari del pluralisme i la convivència. 

Aquestes dues decisions van fer perdre la legitimitat que havia aconseguit el procés en els anys anteriors amb el lema ambigu però suggestiu del “dret a decidir”. Els independentistes radicals volen oblidar aquestes dues dates i recordar únicament la de l’1 d’octubre. Però no és possible. És com voler oblidar que a Catalunya també regeix la llei de la gravetat.

La resta del curs polític va estar determinat per aquestes decisions preses el 6 i 7 de setembre del 2017: la gran manifestació independentista, la declaració unilateral d’independència, la suspensió de l’autonomia, l’empresonament i la fuga d’alguns dels dirigents polítics i socials del procés i les eleccions del 21 de desembre. Unes eleccions en què, per primera vegada, un partit no nacionalista va ser el més votat. Un fet polític nou que l’independentisme radical encara es nega a reconèixer i a tenir en compte.

Com passa moltes vegades, l’ambient intern viciat i el bloqueig del diàleg polític amb el Govern central es va trencar amb dos esdeveniments no previstos: el canvi del Govern a Espanya i l’intent d’ERC per formar un "govern efectiu" a Catalunya. El resultat ha sigut el reinici del diàleg entre governs. Però encara no soc capaç de discernir si estem davant d’un veritable diàleg polític propositiu o davant d’unes simples converses per guanyar temps. No són el mateix. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La vida política catalana continuarà bloquejada en el pròxim curs. Però no només per les dificultats per tirar endavant aquest diàleg sinó per uns altres quatre factors interns: 1) la dificultat perquè els partits catalans assoleixin un acord de mínims per restaurar l’Estatut i el funcionament democràtic del Parlament, de l’Administració i dels organismes públics independents; 2) la ruptura de la convivència pacífica interna; 3) l’escenari electoral del pròxim curs: municipals i europees i la probable convocatòria anticipada d’eleccions generals i autonòmiques.

El quart, i més important, és el nou gir de la vella Convergència cap al cabdillisme i la democràcia orgànica basada en un moviment nacional que absorbeixi els mateixos partits independentistes no rupturistes. Aquest és el camí iniciat per Puigdemont i el seu grup de fidels, disposats a exercir aquella dictadura de la minoria de la qual va parlar Bobbio.

No obstant, la meva esperança és que aquest perill polític màxim no es materialitzi en el nou curs. Penso que tots haurem après alguna cosa i que aconseguirem evitar que aquest perill de ruptura definitiva de la democràcia i de la convivència es materialitzi.