Anar al contingut
El diari dOmar, a Dar Es Salaam (#0).

Diari d'un entrenador de futbol africà

Ferran Monegal

Oest de l'Àfrica. Al camp de refugiats de Dar es Salaam, un humil entrenador, Omar, ensenya a noies nigerianes l'art de jugar a la pilota en un camp que de futbol només té dues escanyolides porteries fetes amb restes de troncs d'arbre. Un camp sense línies de demarcació ni punts de penal i que, en lloc d'un mantell de gespa, té un mar de sorra seca que crema al trepitjar-la. L'Omar no pretén que aquestes adolescents nigerianes, gairebé nenes, es converteixin en jugadores professionals. Utilitza el futbol com a teràpia. Les ajuda a suportar el dolor de la seva tragèdia. Són joves fugides de la barbàrie de la banda fonamentalista islàmica Boko Haram. Elles, els seus germans, els seus pares -els que no han mort assassinats-, i així fins a milers de famílies, van haver d'abandonar la seva ciutat, Baga, al nord de Nigèria, després de la massacre de 2.000 dels seus veïns i familiars. Aquesta matança va tenir lloc per les mateixes dates que l'atemptat a París contra la revista Charlie Hebdo. El periodista Xavier Aldekoa ens deia: «A París hi va haver emocionants manifestacions contra aquell atemptat miserable. A Baga en van matar milers però ningú va moure ni un dit. És la condemna del silenci. El missatge del món occidental a l'Àfrica és clar: l'oblit». L'entrenador Omar, assegut a la seva barraca, passa les pàgines del seu diari. No hi ha tàctiques de futbol, ni estudis de llançaments a pilota parada. Són dibuixos dels assassinats. Caps tallats, dones violades i degollades, nens i vells llançats a l'aigua i ofegats. Un diari esgarrifós. Estrany, sent d'un entrenador de futbol. Verídic, però. Aclaparadorament real. Això que els explico ens ho ha ensenyat Michael Robinson al seu Informe Robinson d'aquesta setmana (# 0, Movistar +). Agraeixo la sensibilitat del Michael. S'ha atrevit a recordar-nos que l'Àfrica existeix. La tele ja no es recorda de l'Àfrica. Ja no hi envien enviats especials que ens ensenyin que hi estan matant milers d'éssers humans. Les cadenes de televisió ja no destinen ni una mica de xavalla per comprar el material dels freelancers que es juguen la vida perquè sapiguem el que passa.

M'explica el gran routier, mestre de periodistes enviats especials, Vicente Romero, que al Iemen hi ha set milions de persones agonitzant. ¡Ah! En el festival televisiu no hi caben els que es moren de fam. I encara menys si són africans.

0 Comentaris
cargando